Pàgines

dissabte, 25 de febrer de 2017

Passades les Minves de gener

Febrer 2017. Ens quedem un dia més a Boada, després de la visita dels nebots a l'oncle vuitantí. Costa de vèncer aquest empitarrament. Al vespre, des del càlid recer de la llar, fa bo d'acabar el dia i de recollir-ne el trencadís que en resta i desxifrar les figures que en surten.

 
Doncs, què us heu fet humils terres llaurades, que omplíeu de solcs tendres i aigualosos, aquesta plana de conreus postrema, que vinc sovint a contemplar abans no l’engoleixi el mar? Avui ja us han guanyat els verds que dies ha us cobreixen amb un tapís de blats naixents i userdes renadiues, estès de banda a banda del vostre termener.
Diu que el vostre creador en sa glòria s’aplaudí. Ho diu en Cinto que ho veié un dia baixant de can Tona a Vic i li semblà que el Puigmal nevat i les violes del marge i el desmai plorós de la font i l’ocellic de la bardissa i els blats naixents i la noia del mas i els llençols blancs que estenia i el llavi de baix que li tremolava de dir els versos que li havia  xiuxiuejat ahir al vespre el poeta estudiant.   
Qui no se n’aplaudiria, de saber-se’n autor i protagonista, de tanta bellesa? Qui no se n’aplaudeix en contemplar com arriben els dies d’omplir de verds tendres els solcs llaurats amb tant d’afany? 
Que rima amb Quermany i amb Marfany i amb Antany. 
«Como que no se'n saldran!», que deia la minyona en la llengua que li imposaven de parlar en l'altra llengua de la Renaixença.

dimecres, 1 de febrer de 2017

TOCANT A MÀ


Sol de diumenge a Sarrià després de dies freds i plujosos, com de ciutat de l’Europa humida, que convidaven a sortir de casa amb barret, paraigua i guants. Avui el sol ho ha transfigurat tot i convidava a sortir a cos de camisa. Els jardins Joan Reventós esclataven de llum i netedat, de xiscles de criatures i crits d’ordre de papàs i mamàs a qui tant els deu fer que els veïns vegin que no han anat a esquiar.

Joan Reventós té dedicats aquests jardins com a destacat polític  sarrianenc, però enlloc no hi consta com a poeta, autor de versos de jove universitari i de vell socialista. Com els que un dia Josep Pedreira em va fer llegir bo i demanant-me que els hi deixés publicar amb registre editorial d’Eumo, on van sortir fora de catàleg  amb el pseudònim Pere Oliva i uns dibuixos de Josep M. Subirachs. 

L’esclat de verdor del parc Reventós s’ha humanitzat en arribant a la plaça de can Foix, l’escriptor sarrianenc de referència, exaltat pel nou i enamorat del vell, autor de versos immortals i de proses fundadores, disfressat de pastisser que venia tortells i massinis a les seves botigues, la del carrer Major i aquesta de la plaça, que avui, com sempre els diumenges a la sortida de missa, sobreeixia d’anants i vinents, d’entrants i sortints de la pastisseria, del quiosc, de la pollastreria a l’ast, de la floristeria, del forn de pa.

Al quiosc un diari exhibeix a portada la foto del poeta amb la pregunta Per què és tan estimat trenta anys després? I remet a un dossier de les pàgines interiors, alhora que anuncia  la promoció de La Catalunya que somiava J.V. Foix amb un «llibre i samarreta del poeta per només 9’95 euros» i un homenatge escultòric i audiovisual, que s’inaugura avui en aquesta hora a Vil·la Joana, a Vallvidrera, amb una conferència sobre els «escenaris barcelonins presents en l’obra del poeta».

Com que aquests dies també era notícia Joan Fuster, perquè a la fi tindrà oberta a Sueca la casa museu i arxiu, se m’ha fet insistent una connexió llunyana dels dos escriptorassos amb F de  Foix i de Fuster, que em trasllada a un episodi anterior a aquests trenta anys després, quan a la revista de poesia Reduccions dedicàvem el número 7 (maig de 1979) a J.V. Foix, després de dedicar els anteriors a Pous, Brossa, Espriu, Martí i Pol, Vinyoli, Bartra.

Demanàvem a tres crítics prominents, Arthur Terry, Joan Triadú, Joan Fuster, que ens responguessin un qüestionari:
1) quina era la situació de Foix dins la poesia catalana i europea modernes.
2) quina la seva posició en relació a l’avantguarda.
3) quina la seva influència en la llengua literària.

La resposta de Fuster fou que la primera, per allò d’Europa, era una pregunta idiota: en formular-la, i en demanar-me que la contesti, ensenyeu el cul de la vostra innocència. A la segona responia que Foix ni tan sols no ha estat “avantguardista”. És tan neonoucentista com Riba. La resposta a la tercera era més que contundent: els possibles recipiendaris de l’obra de Foix són burros i insensibles, per més “deixebles” que es confessin [...] la complexa escriptura d’en Foix [...] difícilment podria ser deglutida per la merda analfabeta dels poetes de les darreres promocions, i no dic ja dels prosistes.

De tornada a casa, després de comprovar a Reduccions la resposta de Fuster, mentre contemplo al jardí de l’eixida com el sol d’hivern encén el groc de les llimones, esbandides amb aigua plujana, mentre uns ocellics de bardissa picotegen la bola de menjar que els ha comprat la Mitte, em sembla saber per què Foix és tan estimat trenta anys després. I gosaria dir que és perquè  1) els imbècils d’avui no pregunten res a Fuster, perquè 2) la innocència ja no té cul per a ensenyar i perquè 3) tenim Tocant a mà allò que el poeta pressentia a l’altra banda de la paret.

Tots sabíem on era la Paret, però ignoràvem què hi havia darrere…
Ningú no sap qui o què va empènyer els veïns a destruir de cop, tot d’una, ara mateix, amb desassossec, com presa d’angoixa, la Paret.
Aquest fet, ja registrat als arxius, va fer que, a la terra dels meus, posar-se de cara a la paret té un sentit divers al del càstig escolar. Entre nosaltres, testimonis reivindicats, vol dir donar la cara, a frec de casa mateix, a un infinit curullat de prodigis i de miracles latent.

 Continuo essent idiota, ensenyant el cul de la innocència i deglutint la seva complexa escriptura 1) perquè no és cap pregunta idiota, 2) perquè la innocència no ensenya mai el cul i 3) perquè la complexa escriptura d’en Foix continua fascinant .

La reminiscència m’ha acompanyat fins a casa, on he consultat Reduccions.

I he llegit ressenyes del llibre d’en Marfany, Catalanitat i nacionalisme espanyol, ai no! a l’inrevés, Nacionalisme espanyol i catalanitat. N’he deduït que li passa el mateix que al jutge bocamoll Vidal, a l’un i a l’altre l’afany de notorietat i de saber-ne més que ningú els porta a extrems ridículs, a la pretensió messiànica de salvar de l’error universal sobre de tenir accés a coneixements ocults. En Marfany ja va descobrir que el catalanisme era cosa de la burgesia perquè a les llistes de subscriptors de revistes catalanes només hi figuraven gent rica i benestant, metges i advocats, notaris, capellans i propietaris rurals. Ara descobreix que la Renaixença és una invenció de catalans espanyolistes vergonyants, com si a la Catalunya del 900 es pogués defensar Catalunya plantant cara. Si encara avui no ens hem tret de sobre la por, disfressada de seny, racionalitat i Balmes és el perfecte intel·lectual català assimilat. I el misteri és perquè no se’n va adonar que al seu entorn les coses canviaven.


dimecres, 18 de gener de 2017

La Catalunya clara

Vénen a casa a portar-me un regal sorpresa per al meu vuitantè aniversari. Són la Carme Tello i en Ramon Cotrina. És un quadern en edició d’artesania de luxe d’en Ramon Cotrina i en Jordi Canelles. Conté dues proses del meu blog, l’una de Folgueroles (La matança del porc a can Torrents) i l’altra de Boada (Capvespre d’hivern a l’Empordanet). Els editors hi diuen que amb la primera:
Hem volgut evocar la teva infantesa, la teva joventut, el teu poble, la teva Plana i fins i tot el teu Verdaguer. I que: L’altra és una preciosa visió de l’Empordà, del teu Empordanet i del teu Sant Feliu de Boada. És el lloc on has madurat, on us heu, amb la Mitte, bastit una casa, on has vist créixer la Carlota i on has escrit les teves millors ratlles.

Val a dir que els colors de la paleta d’en Jordi Canelles il·luminen les proses per dins. Tiratge del quadern, 12 exemplars. Amb endreces d’en Ramon Cotrina, en Jaume Puntí i l’Enric Lòpez.

Ramon Cotrina hi evoca el temps d’estudiants al gelat Seminari, o aquell obrir els ulls a tanta cosa nova que ens va succeir a Roma, o aquell afany de voler fer coses importants de quan érem a Alemanya o les ganes de salvar el país de quan vam dirigir el Col·legi de Sant Miquel i l’Escola de Mestres.

Jaume Puntí m’hi recorda que ens vam conèixer el 1970 i han passat quaranta-sis anys... hem anat construint la nostra amistat i alhora m’he adonat d’uns principis molt presents en la teva vida i en la teva obra, i que en tres paraules són: Verdaguer, Universitat i Catalunya.

I l’Enric Lòpez hi constata que deu ser l’edat la que deu fer que, quan m’endinso en l’espessa boira de la Plana, retrobi aquells companys, decidits a canviar el món, que tant he enyorat.

La meva gratitud la concentro en la conclusió de l’amic Cotrina, que a les tantes coses que m’ha ensenyat, avui encara n’hi afegeix una altra a la conclusió de la seva endreça:  
Amic Ricard: Em plauria d’allò més de fer-te una prosa ben bonica amb motiu del teu vuitantè aniversari. T’ho mereixes. Però se m’afluixa la llum i el desig va més enllà de les possibilitats. Què més voldria que ser un senex sapiens [...]
Val més que ens acarem a la quotidianitat. Això sí, sense perdre la difícil esperança de veure un dia la Catalunya clara. Ramon Cotrina.   

dimarts, 10 de gener de 2017

"FER"

Avui toca un dia sense sol, de fred trist. Un dia cluc, qui sap si com el 10 de gener de 1937 a Folgueroles, quan vaig néixer a la cambra del balcó que encara dóna a la plaça, on la mare va infantar-nos tots vuit, jo el sisè. M’he llevat i he pensat «tens vuitanta anys». He mirat al món exterior i he vist un cel grisós, sense el sol que aquests dies del nou any m’esperava que li obrís les persianes per a entrar a l’espai de dalt-més-alt de casa i omplir-lo de llum i de tebior. 

Les foranies del poble estan aclofades, com si fossin pintades en una mala aquarel·la. Per la banda de sol ixent la grisor cobreix el pla fins a les pinedes del mar de Pals, esborra la silueta del Montgrí i de les Medes i empastifa els conreus de verds impurs amb taques de color de terra esventrada, després de llaurar. 

Des del meu confort m’ensonyo una estona contemplant el món de 2017. Em sembla un món esquerp, decidit a ser inhòspit. Em revénen les imatges de la TV que anit no em deixaven agafar el son: les d’un camp de refugiats de Grècia, coberts de neu bruta d’Europa i de política més bruta que la neu artificial de les estacions d’esquí per on esquien ells, els qui han renunciat a ser humans. 

He sentit una vergonya que no sabria dir. Com si el món esperés una mirada que no he trobat enlloc ni en els meus somnis d’aniversari vuitantè.  Ara ja no dic «tens», sinó «tinc» vuitanta anys. Els he fet la nit passada. M’agrada que la llengua catalana ens faci «fer» tantes coses. Fem anys, quan en realitat són els anys que ens fan a nosaltres. Fem refugiats, mentre alhora ens fem inhumans sense refugi en camps de «líquids i orfes» al costat de Zygmunt Bauman. 

dissabte, 7 de gener de 2017

OMBRA DE LLUNA


Avui la lluna de gener ja feia ombra a les sis de la tarda.   En arribar a entrada de fosc pel camí que dóna al carrer de Fora Muralla, de sobte he notat que alguna cosa es movia al meu costat. No era sinó la meva ombra que em seguia, que és el que han de fer les ombres.  De tornada de Pals, acabava de travessar el pla de Boada, mentre a la banda del Montgrí s’encenien els primers llums del vespre. En terra, d’automòbils, o en cel, d’avions.Davant meu m’atreia l’esplendor sense esclat de la posta del sol a l’horitzó de les Gavarres. La silueta del poble es feia més i més negra, mentre els llums del factor energia s’encenien als quasi carrers de Sant Feliu de Boada. Abans d’entrar-hi, m’he parat un moment. Al cel la lluna es feia d’una blancor de plata grisosa i la falsa estrella Venus es feia més enganyosament lluminosa, sense parar ni l’una ni l’altra d’empaitar el sol que demà sortirà sobre Begur.Tota la fredor d’aquesta primeria de l’any es concentrava en l’ombra més i més fosca que m’ha companyat fins a entrar a la clariana del carrer de Fora Muralla, mentre davant meu s’encenia al campanar malacabat l’estrella nadalenca, amb una o potser dues bombetes foses i, entre bordar de gossos, topava amb en Lluís i ens intercanviaven un càlid com va i com ve d’Any Nou 2017, en espera esperançada de la novetat de cal Fuster, que diu en Foix de Sarrià que hi haurà aquest enguany. L'ombra de la lluna de gener ho fa córrer. 

dilluns, 2 de gener de 2017

BON NINOU, ENCARA QUE EL CA SE’NS VULGUI MENJAR LA ROSA


A Ramon Cotrina, poeta, que em desitja Bon Ninou «encara que el ca se’ns vulgui menjar la rosa».
Igualment, bon Ninou 2017. Amb versos del gran Cinto que no has llegit mai. Sortiran a l'edició d'Al cel d’en Pere Tió, amb un lema que, amb el seu permís, em permeto de traduir així: Si el que espero ja és tan dolç, com en serà de més dolç quan sigui meu?
Amb ràbia de sentir tots aquests cínics que es volen menjar la rosa de l'esperança en la  independència. De qui cobren?  
I Bon Ninou a tu, Víctor Obiols, que m’has regalat en traducció El dol és aquella cosa amb ales, sense saber que el llegiria aquests dies abans d’arribar a vuitanta anys. S’ha encès la meva passió autobiogràfica, que comprèn la biografia dels amics.


Esperança
                         Si spes tam dulcis est,
 quanto res dulcior erit?

Deixeu-me ben a racó,
ben a racó i a mà esquerra
com un moble ja romput,
com un vell que palanqueja;
deixeu-me al fons de la vall                5
on no taqui vostra altesa.
Algun dia m’alçaré
des de la vall a la serra,
de la serra al núvol blanc,
del núvol blanc a l’estrella,                10
de l’estrella a l’infinit
que mon esperit sedeja.




dilluns, 19 de desembre de 2016

VERDAGUER. OMBRES I MADUIXES. MÍSTICA CONILLA. (EL NOSTRE TEMPS I VERDAGUER. O VERDAGUER CONTRA VERDAGUER)



Quan al Teatre L’Atlàntida de Vic estrenen l’espectacle  Verdaguer. Ombres i maduixes,  fa tot just tres dies que al Teatre Nacional de Barcelona feien Entre la vinya e el fenollar. Si aquest espectacle portava un parèntesi explicatiu (Llull i el seu món), el de Vic podria portar aquest: (Verdaguer i el nostre temps). No pas, doncs, el seu, sinó el nostre temps, cada dia més semblant al de Kavafis Esperant els bàrbars.

Quin contrast! Quin xoc de trens estètics, culturals, generacionals! Allà la vinya era Llull, Verdaguer era el fenollar i l’entre eren els 700 anys que no els separen sinó que els uneixen. Aquí Verdaguer és maduixa, alhora que és ombra i la i és la còpula que els enfronta i els uneixEn realitat el xoc de Verdaguer és contra Verdaguer, un duel agonístic creat magistralment pel guió de Pere Tió, la direcció de Pep Paré i la música exaltant i exultant del grup Obeses amb el seu cantant, Arnau Tordera, que fa de Verdaguer jove, enfrontat amb un Verdaguer madur, enfrontat amb si mateix i   interpretat per un Ferran Frauca imponent.

La conjunció copulativa del musical Ombres i maduixes em remet insistentment a la Mística conilla de Jordi Lara (Edicions de 1984), en particular al primer dels seus sis relats, Lo matí de ma infantesa. Ja el títol del llibre és lluminós en posar en contacte dos carbons encesos com són «mística» i «conilla», nua com la figura femenina de la portada del llibre: una dona davant del mar estén els braços  convertits en ales. Com és lluminós i explosiu el títol del primer relat, Lo matí de ma infantesa, primer vers d’una de les poesies místiques de joventut més celebrades del poeta Jacint Verdaguer, Les tres volades, que justament porta l’emblema Entre la vinya e el fenollar /amor me pres, fe’m Déu amar de Ramon Llull.

Com no lligar-ho tot, si ja ve tot lligat? Ni la nuesa al gorg d’aigües transparents de la protagonista «conilla» dels Amors d’en Jordi i na Guideta, però, ni la del cel bellesa increada no sumen Les tres volades del títol. Perquè per  aimar a qui tant aimo/ja no tinc prou gran lo cor.





divendres, 16 de desembre de 2016

ENTRE LA VINYA E EL FENOLLAR (LLULL I EL SEU MÓN)










No s’ha tancat res. Amb l’espectacle de clausura de l’Any Llull al Teatre Nacional, no s’ha tancat res. S’ha obert el vuitè centenari: 2116-2016. De l’ara al demà. És el futur que construeix el passat i no a l’inrevés.
Entre els encerts de l’espectacle destaca la lectura i recitació de textos de poetes  com Joan Vinyoli, Palau i Fabre, Verdaguer. La potent veu de Maria del Mar Bonet cantant Perles del «Llibre d’Amic e Amat» d’en Ramon Llull, de Verdaguer, acompanyada de músiques orientals, va obrir les portes del VIIIè centenari de Llull.  La lectura del pròleg de Verdaguer evocant «la florida dels ametllers» de Miramar, on va començar el llibre, i «els reïnosos pins de Sant Genís dels Agudells  i de  Valldaura», on l’acabava a les envistes del mar de Barcelona i de Mallorca, va esbatanar la història per la banda del futur.

Llull, Verdaguer, Vinyoli... Són futur.


diumenge, 11 de desembre de 2016

CANZONIERE/CANÇONER, PETRARCA/DESCLOT

Aquests primers dies de desembre i últims de l’any em reservaven el goig de lectura del Canzoniere/Cançoner de Petrarca/Desclot, un dels llibres del cànon universal que esperava entrar al cànon català de traduccions. Complet, italià/català, amb totes les 365 peces del dietari amorós que Francesco Petrarca, tan gran poeta com gran enamorat, dedicava a Laura i, amb ella i ell, esdevenia un dietari immortal.

Versió i edició íntegra i bilingüe, diu la portada. Amb una introducció modèlica i  anotacions xopes d’empatia. Quin goig  sentir com espera ser llegit! Mentre desembre camina pels  últims trams de l’any, el fred hivern fa pas a l’escalfor d’aquests versos ardents. Quin goig llegir «el primer professional de les lletres a la manera moderna, que va poder i saber escriure el que va voler, sobre el que va voler, i com va voler».

Ens l’han portat “els Desclot de Fontclara”, la Teia i en Miquel, amb una dedicatòria que ens remet als anys que fa que l’hem vist treballar-hi i que ens augura, a nosaltres, més anys per a «pasturar-hi». Quin goig! Quin xut de moral! Tenir en català obres universals reforça la moral, que és una estructura bàsica. Ens dóna un punt irreversible més de la independència que assegura l’altra.

Però llegir obres com el Canzoniere apunta a sostenir la grandesa de la traducció contra les pràctiques d’invisibilitzar el traductor. Com quan un reputat filòsof, després d’elogiar el llibre de Natalia Ginzburg, Les petites virtuts, «traduït meravellosament al català (Àtic dels Llibres)», calla i nega el nom, real o suposat, a qui l’ha traduït, (a l’edició  hi figura: «Traducció d’Elena Rodríguez»).

Però el Canzoniere/Cançoner de Petrarca/Desclot apunta també a la grandesa de la Literatura en la formació de les societats humanes. Literatura, que vol dir, parlar, llegir, escriure, traduir. Que vol dir llibres i biblioteques, escoles i universitats, professors i estudiants que llegeixen, tradueixen, investiguen i ensenyen a llegir, traduir i investigar. Bon moment per a reivindicar la Literatura i assegurar-ne la transmissió i la recerca, sota la mirada severa de Pere Quart disfressat de Merlí. Bon moment per a reivindicar la Literatura «traduïda», que no estrangera, ara que l’Europa de Petrarca necessita rellegir-se.


diumenge, 27 de novembre de 2016

EL ZOOM DE LA REMINISCÈNCIA.


La mort de Fidel Castro m’ha portat a recordar dues coses, la simpatia que en els anys de 1960 sentien per ell i el Che Guevara els estudiants de Tübingen, a l’Europa profunda, i el meu viatge a Cuba, a la Universitat de L’Havana, amb el professor Jordi de Cambra, el gener de l’any 1999, dos anys després que Vic esdevingués Universitat de Vic.
I amb el viatge he recordat que hi vaig pronunciar un parlament, que he rescatat d’entre papers no classificats. També recordo que aquells dies a l’Havana hi havia de visita el president de Colòmbia Andrés Pastrana, que parlà a la Universitat davant d’alts representants del govern i del mateix Fidel Castro. Hi vaig ser convidat i els vaig «tocar» amb una encaixada. El zoom de la reminiscència m’hi ha acostat.



Un segle (espanyol) des de Catalunya:1898-1998

Universitat de L’Havana 1999

Paraules del Rector de la Universitat de Vic, Ricard Torrents, pronunciades a la Universitat de l’Havana el dia 13 de gener de 1999 en l’acte de signatura del Conveni per a la creació d’una «Càtedra Unesco de Creixement humà sostenible».

            Excm. i Mgfc. Rector. Autoritats, professors, estudiants, senyores i senyors:

            Deixin-me donar prioritat a l’expressió de la meva gratitud al mateix temps que de la meva satisfacció d’estar aquí, amb vostès. Per tres motius. En primer lloc per la invitació a prendre la paraula des d’una tribuna tan plena de sentit històric com aquesta de l’Aula 250, commemorativa de la fundació de la vostra institució l’any 1728 i, per tant, de la profunditat secular de la Universitat de l’Havana, una de les més antigues d’Amèrica.
            El meu agraïment i la meva satisfacció tenen una segona raó en el fet d’haver signat, en nom i representació de la Universitat de Vic, un document tan important com és aquest Conveni entre l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), la Universitat de l’Havana (UH), Cuba, i la Universitat de Vic (UV), Catalunya, Espanya, de creació d’una Càtedra de Desenvolupament humà sostenible: equitat, participació i educació intercultural, que operarà des de les dues universitats. En aquest context faig extensiu el meu reconeixement a una altra institució, la que representa el Comissionat per a Universitats i Recerca del Govern de Catalunya, Dr. Joan Albaigés, amb qui el dia 24 de desembre passat vaig signar un conveni de suport financer de la Càtedra, així com també als impulsors del bell projecte que avui rep la nostra sanció, els professors de Vic, Dr. Jordi de Cambra i Dr. Joan Bou, el professor de l’Havana, Dr. Ernel Gonzalez, i el director del Centre Unesco de Catalunya, Sr. Fèlix Martí.
            El tercer motiu de gratitud i satisfacció és que se m’hagi ofert l’oportunitat de celebrar aquesta reunió en el trànsit de l’any 1998 al 1999, centenari d’un esdeveniment tan transcendental per al país de vostès i per al meu, com fou la fi del domini espanyol a Cuba.
            Sobre aquest centenari versarà la breu conferència que han tingut la gentilesa de demanar-me. Més ben dit, sobre el que ha significat per a Catalunya el segle que s’inaugurà sota l’estrèpit de les armes de 1898, que donaren a Cuba la independència, a Espanya la liquidació de l’imperi colonial i a Catalunya la presa de consciència de la identitat com a nació. En efecte, el mateix fet significà coses diferents per als pobles que hi intervingueren.
Per a Cuba, com per Catalunya i no pas menys que per a Espanya, 1898 assenyala un abans i un després, una fita que, vista a la distància d’un segle, marca el canvi de rumb que aquests pobles han seguit els darrers cent anys. En termes sintètics, mentre que l’esdeveniment va significar per a Espanya la caiguda en una llarga etapa de pessimisme i desmoralització, representada pels intel·lectuals de la Generació del 98, per a Catalunya, al contrari, va significar una sacsejada de vitalisme i d’optimisme que va obrir nous horitzons en economia i en política, en cultura i en art, als homes de la generació del Modernisme i del Noucentisme.
            Però no tinguin por. No cometré la irresponsabilitat de dissertar sobre el que ha passat a Cuba o a Espanya durant el segle XX. Ni tan sols no dissertaré sobre les conseqüències que, dels fets de 1898, es varen derivar per a la modernitat social, econòmica i política de la Catalunya del segle XX. No sóc historiador, sinó cultivador del camp que anomenem Literatura, i em limitaré a evocar la resposta catalana a través de la veu de quatre poetes que, en quatre moments rellevants de la història del segle, han parlat per a qui tingui oïdes i vulgui escoltar. La veu de la Poesia no és la veu exacta de la Ciència ni la veu hàbil de la Política, però és la veu íntima de la inspiració, la qual, més que cap altra, penetra i vivifica els pulmons de l’esperit humà i, més que cap altra veu, sap interpretar les pulsions espirituals dels pobles.
El primer poeta és Joan Maragall (1860-1911), autor d’una «Oda a Espanya», escrita el 1898 com a resposta als fets que els espanyols van percebre com un desastre nacional i Maragall, amb molts catalans, va sentir com un acomiadament no pas de Cuba, sinó de l’Espanya de falses grandeses.

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, ― la veu d'un fill
que et parla en llengua ― no castellana:
parlo en la llengua ― que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua ― pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa ― dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries ― i els teus records,
records i glòries ― només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te ― molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes ― vida és la sang,
vida pels d'ara ― i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves ― en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies ― a morts els fills,
te satisfeies ― d'honres mortals,
i eren tes festes ― els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos ― marxar replens
dels fills que duies ― a que morissin:
somrients marxaven ― cap a l'atzar;
i tu cantaves ― vora del mar
com una folla.

On són els barcos. ― On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, ― no tens ningú.
Espanya, Espanya, ― retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't ― de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? ― no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua ― que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Extret de Joan Maragall, Obres Completes. Editorial Selecta. Barcelona, 1970.
                                                                                             
            Joan Maragall, de qui és nét Pasqual Maragall, l’alcalde de la Barcelona dels Jocs Olímpics de 1992, reclamava l’any 1898 l’atenció d’Espanya des d’una Catalunya que, si havia estat privada per Castella de participar de ple dret en la Conquesta i la colonització del continent americà, tampoc no volia participar en la defensa indefensable d’un Imperi Colonial en extinció. L’Espanya de 1898 viu en la irrealitat del somni, en la tristor de les glòries passades, en la follia d’enviar els fills a una mort inútil. La veu del poeta la vol tornar a la realitat, però ella no l’entén, perquè li parla en llengua catalana, ni tan sols no la sent, perquè no sent cap missatge que no sigui el de si mateixa, ensimismada, com diria Unamuno, un dels representants més conspicus de la resposta espanyola a la crisi de 1898. El poeta Joan Maragall, que va sostenir amb Unamuno una intensa i combativa correspondència, no pot suportar més aquesta Espanya, girada cap al passat, i se n’acomiada: «Adéu, Espanya», perquè s’adona que Catalunya, en la crisi finisecular, no es vol girar enrere, sinó apostar pel futur i per la vida.
            El poema amb què voldria il·lustrar la resposta catalana a un segon moment cabdal del segle XX és de Carles Riba (1893-1959). L’escriptor, traductor i crític Carles Riba va tenir un dels papers més destacats en la vida cultural catalana de les primeres dècades del segle. Una vida cultural que bevia a les fonts de la Grècia antiga i de l’Europa moderna. Riba traduí Homer i Èsquil, estudià el Romanticisme i el Simbolisme, dialogà amb l’Existencialisme, establí les bases de la crítica més exigent de la literatura catalana, medieval i contemporània, participà en l’ambiciosa operació de dotar Catalunya d’una cultura moderna i, doncs, d’una política cultural moderna. Cap als anys mil nou-cents trenta, ell i la plèiade d’intel·lectuals, artistes, científics i polítics de la seva generació havien tornat a col·locar Catalunya, com a país, entre els països d’Europa.
            Vostès saben que l’explosió bèl·lica de 1936-39 a Espanya, seguida de la de 1939-45 que va encendre Europa i el món sencer, van destruir moltes coses sagrades. Una d’aquestes coses fou la llibertat de nacions com Catalunya, que veié com morien altre cop els seus fills i, amb ells, el projecte esperançat d’esdevenir un país lliure de ciutadans lliures.
            L’any 1941 Carles Riba, a l’exili de França, mentre altres catalans eren acollits a l’exili d’Amèrica, també entre vostès a Cuba, va escriure l’elegia que els llegiré a continuació. L’elegia evoca dues batalles famoses de l’antiguitat. La batalla de Salamina (480 aC), que va significar la llibertat d’un petit poble, el grec, enfront del gran imperi persa. La batalla de Queronea (338 aC), que va significar la derrota dels grecs enfront d’un altre imperi devorador, el dels macedonis. A la primera elegia el poeta hi exalça l’origen de la llibertat civil, la d’ell i la de tot ciutadà lliure. La llibertat dels catalans, com la dels europeus, va néixer de la victoriosa batalla de Salamina, però va sucumbir a la sagnant derrota de Queronea. El poeta es reconeix hereu dels grecs heroics que conqueriren la llibertat en nom de la Veritat i la Justícia, igual com se sent fill dels grecs heroics que sucumbiren en la seva defensa. La llibertat, on sigui del món que és salvada, se salva per al llinatge tot dels qui la volen guanyar. I si enlloc és vençuda [...] tota la terra en sofreix. Perdura l’esperança que, després de la guerra i l’exili, sorgirà de nou la llum, perquè els batuts van retrobant-se soldats. Aquesta és la resposta catalana, esqueixada i esperançada alhora, a la tràgica i destructora barbàrie amb què la  barbàrie bèl·lica va cobrir l’Europa de mitjan segle XX (1939-1945), després de cobrir Espanya (1936-1939), amb la diferència radical que mentre a Europa eren derrotats el nazisme alemany i el feixisme italià, a l’Espanya de Franco s’estenia una dictadura militar, enemiga de Catalunya i de tot el que la identificava, en especial la llengua i la cultura. 


Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora!
            Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
            crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
            mots! la meva veu assedegada us fa plens.

Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
            per merèixer l’orgull d’ésser i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres:          
            sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
            del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
            per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
            per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l’esperança meravellosa traspassa,
            crida, més real que la tenebra o l’estel
ossos decebuts i l’heroica pira en el vespre
            desesperat per a molts sembla d’antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
            cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats. [1941]
Elegies de Bierville, dins Obres Completes. Edicions 62. Barcelona, 1984.
           
            Voldria afegir-hi que el poeta Carles Riba, exiliat a França l’any 1939 i tornat clandestinament a Barcelona el 1943,  dedicà aquesta elegia a Pompeu Fabra (1868-1948), el lingüista que ordenà i sistematitzà la llengua catalana moderna. Fabra morí a l’exili, a la banda francesa dels Pirineus, però la llengua dels catalans, tot i la llarga persecució durant el règim de Franco, va sobreviure i manté avui totes les potencialitats com a llengua popular, de ciència i de cultura en una població de més de 8 milions d’europeus.
És en aquesta llengua tan llargament oprimida que els llegiré la tercera poesia. És de l’escriptor Salvador Espriu (1913-1985) i es troba en el seu poemari, publicat l’any 1960, de títol simbòlic, La pell de brau. No cal que els recordi que la forma de la península ibèrica en els mapes s’assembla a la d’una pell de brau. Salvador Espriu l’anomena amb el mot hebreu Sepharad, que és el nom que els jueus expulsats pels Reis Catòlics l’any 1492 donaven a la terra d’on havien estat foragitats. Els sefardites. El poeta, en plena repressió franquista, veu Sepharad com la metàfora d’una terra real, una entitat geogràfica on diverses cultures han coexistit durant segles. Terra tacada de sang, on plana «la infinita tristesa del pecat / de la guerra sense victòria entre germans». Una terra que alhora és somni, enyorada des de l’exili exterior o interior. Terra que, en conclusió, és projecte d’un futur de llibertat.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
(Extret de La pell de brau, dins Obres Completes. Edicions 62. Barcelona 1981).

            El quart i darrer text amb què tanco aquest recorregut pel segle XX és del poeta Miquel Martí i Pol, Premi Nacional de les Lletres Catalanes, nascut l’any 1930 i avui encara actiu, a punt de complir setanta anys.
            Martí i Pol és un poeta fet a si mateix des de si mateix. Obrer d’una fàbrica de la vila de Roda de Ter, propera a Vic, no estudià a la universitat ni freqüentà els cercles literaris de Barcelona. Lluità a la clandestinitat en la resistència al règim franquista i els seus versos van il·luminar una multitud de lectors de la generació que va viure les acaballes del franquisme i l’anomenada transició a la democràcia de les dècades de 1960 i 1970. Avui, encara, reduït com està per l’esclerosi múltiple en una cadira de rodes, la seva veu de poeta es fa sentir potent en la nova generació de joves catalans que ja no es recorden del franquisme, però busquen, més enllà del conformisme consumista, nous horitzons per a la llibertat. Martí i Pol, que es defineix com un vell profeta i que no deixa d’extreure poesia de la seva dramàtica situació de malalt inguarible, troba les paraules, que em permetré de fer ressonar aquí en català, perquè defineixen l’estat d’ànim de molts catalans que, en aquesta etapa de fi de segle i de començ del nou mil·lenni 2.000, saben de memòria.   

            Ara és demà

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

De Crònica de demà. Llibres del Mall, 1977
           
            Desitjaria que la sintètica evocació del segle que acabo de fer, servint-me de quatre poemes, compostos en quatre moments simbòlics del segle que estem a punt de tancar, 1898, 1941, 1960 i 1977, també evoqués davant de vostès el país de la Universitat que avui ha signat amb la Universitat de l’Havana el conveni de col·laboració. Aquest país és Catalunya, un país que en aquesta fi de segle expressa la confiança de viure en l’ordre i en la pau, en el treball, però també en la difícil i merescuda llibertat. És un país que a la fi pot confiar també en les pròpies universitats com a espai privilegiat de formació dels ciutadans. Un país que confia en el futur, perquè «ara és demà». Per això, en el desplegament de la confiança en el futur, a Catalunya, en la darrera dècada, s’hi han creat vuit universitats noves. A Barcelona, però també a altres ciutats, a Girona, a Lleida, a Tarragona i a Vic, on fins al segle XVIII hi havia hagut universitat.
            A propòsit, la història de la Universitat a Catalunya és tan singular, que em permetré de recordar-ne breument dos dels capítols més sobresortints.
            L’un és el de la supressió de les universitats en el segle XVIII. Potser vostès recorden que a començaments d’aquell segle, en la guerra de successió a la corona d’Espanya entre les dinasties  dels Borbons, francesos, i els Augsburgs, germànics, Catalunya es va alinear amb els segons i va perdre la guerra. Doncs bé, una de les represàlies amb què els vencedors la varen castigar, fou el tancament de totes les universitats que operaven al país i la creació d’una universitat nova que les havia de suplir totes en la petita localitat de Cervera. Cent cinquanta anys va durar el càstig de tenir els catalans pràcticament privats de les possibilitats que a l’Europa moderna proporcionaven les universitats. Això passava l’any 1717. Quan la Universitat de l’Havana fou creada el 1728, feia deu anys que s’havia comès a Catalunya l’acte de barbàrie de suprimir-ne les universitats i no fou fins a la meitat del segle XIX que no es restituí la universitat a Barcelona. Però a les ciutats de Girona, Lleida, Tarragona i Vic, la meva, no s’hi ha restituït fins avui mateix, al cap de tres-cents anys.
            El segon episodi que els volia recordar és més pròxim en el temps, potser no tan desconegut, però no pas menys catastròfic.
            L’any 1939 (ara fa seixanta anys) la Universitat de Barcelona, és a dir de Catalunya, fou clausurada per l’exèrcit de Franco, depurada i reoberta sota el signe del feixisme espanyol. Els historiadors coincideixen a afirmar que això significà un retrocés als pitjors moments de l’obscurantisme medieval. Tres quartes parts dels professors en foren expulsats. Molts trobaren en terres americanes universitats que els acolliren, com va fer la vostra mateixa Universitat de l’Havana o també la Universitat de Santiago de Cuba. A Barcelona els nous professors foren políticament depurats i seleccionats per mèrits extra científics. La llengua catalana hi fou prohibida. Les disciplines referides a Catalunya, història, geografia, economia, dret, art, foren bandejades dels programes d’estudi. En especial fou perseguida la llengua i la seva literatura.  El dany científic, cultural i social fou enorme i de llargues conseqüències. L’opressió de la universitat catalana va durar quatre dècades, fins als anys 1970, quan, després de la mort de Franco, va recuperar la llibertat acadèmica en el marc de l’autonomia de Catalunya i d’una nova Constitució espanyola.
            El darrer quart del segle XX, que és l’ara és demà del poema de Martí i Pol, significarà un nou capítol de signe positiu en la història dels catalans i de les seves universitats. A més de l’impuls que han rebut les metropolitanes de Barcelona, s’han restablert les universitats territorials. La de Vic és una d’aquestes universitats, antiga i jove alhora. Porta la llavor dels ideals fundacionals de les universitats de l’Edat Mitjana, entre els quals hi ha el d’establir xarxes d’intercanvi amb altres universitats del món. Però també porta els ferments de la Ciència i de l’Humanisme moderns que treballen per fer de l’Europa del segle XXI un espai de llibertat i de prosperitat.
            Amb aquesta Universitat de Vic, senyores i senyors de la Universitat de l’Havana, us heu associat. Estic convençut que l’Alma Mater simbòlica que presideix el vostre campus, presidirà les activitats de la Càtedra UNESCO de Desenvolupament humà sostenible, que en els pròxims anys duran a terme la vostra Universitat de l’Havana i la nostra Universitat de Vic. Suposo que s’adonen que ens associem per a un alt objectiu i amb un fondo compromís. Estic convençut que nosaltres no ens hem equivocat en l’elecció de soci i espero que per a la Universitat de l’Havana l’associació amb la Universitat de Vic sigui igualment encertada.

(El parlament fou pronunciat en castellà en versió de Meritxell Ferrer. Per a la traducció del poema de Joan Maragall es reproduí la d’Àngel Crespo, per a la de l’elegia de Carles Riba la d’Alfonso Costafreda i per a la del poema de Salvador Espriu la de J. Agustín Goytisolo. El poema de Miquel Martí i Pol fou llegit en català)