Pàgines

dilluns, 17 d’abril de 2017

CAMÍ

És primavera i el camí vei de Pals que travessa el Pla de Boada esclata d’ufana. El camí vell de Pals travessa el pla de Boada de llevant a ponent. Un pla que en forma de quadrat es troba entre els quatre angles de Sant Julià de Boada, Sant Feliu de Boada, Pals i Torrent. No costa d’imaginar-se que en temps antics era un estany. N’és un testimoni l’Estany de Pals, ara buit en espera que el neguin per a la collita de l’arròs. Com ho és també la closa del petit Estany de Boada, tot l’any ple, ran del Pla, que aquests dies registra molt moviment d’entrades i sortides d’aus migratòries que l’hi saben, com els turistes passavolants d’aquests dies de Setmana Santa saben o troben casualment aquest paratge de l’Empordà.     

És primavera i el camí vei de Pals que travessa el Pla de Boada des de Sant Feliu a la muralla de Pals, pel cantó de ca la Pruna, esclata d’ufana: plantes i matolls de totes les famílies, flors de tota la gamma de  colors i geometries, fan un herbassar amb prou feines transitable. Les roderes ni tan sols són visibles en els solcs d’herbei aixafat per les poques rodes que hi deuen passar. Als conreus el brandar dels blats que comencen d’espigar augmenta la sensació de caminar sobre les ones d’un mar de verdor, solcat per unes naus fantàstiques que són els camps de colza florida, esquitxada de roselles enceses.

El camí vell de Pals, dit camí vei, perquè ho hem après en la seva forma antiga,  ioditzada, és el que travessa el pla de Boada de ponent a llevant fins a Pals. És un camí en extinció, preservat per caminants extraviats o que es deixen guiar per l’instint del «camí vei». Formava part del camí que duia de la Bisbal  al mar de Pals i a les muntanyes i platges de Begur passant per Peratallada. Un camí, doncs, antic, a més de vell. Autèntic camí d’abans de l’era de l’automòbil. Tothom qui l’ha fet no n’oblida l’arribada al coll de Puntanals, amb el campanar de Sant Feliu als peus, el pla de Boada estès al davant com una catifa de recepció i, de fons, la ratlla del mar a l’horitzó amb els botons de les Illes Medes.

Confesso que en sóc addicte, del camí vei de Pals, d’ençà que el fèiem amb la Carlota i la Carme de can Molines, nenes, i ens descalçàvem per a travessar la Riera Grossa, ara assecada, i trobàvem a la Font del Ferro dones de Pals que rentaven roba al safareig públic i l’estenien damunt dels matolls que encara hi creixen sota uns lledoners que encara hi broten.

I quan hi passo, no puc aturar el glop d'esperança que m'omple el pensament del camí tan vei i tan jove que porta a la llibertat.


dissabte, 25 de febrer de 2017

Passades les Minves de gener

Febrer 2017. Ens quedem un dia més a Boada, després de la visita dels nebots a l'oncle vuitantí. Costa de vèncer aquest empitarrament. Al vespre, des del càlid recer de la llar, fa bo d'acabar el dia i de recollir-ne el trencadís que en resta i desxifrar les figures que en surten.

 
Doncs, què us heu fet humils terres llaurades, que omplíeu de solcs tendres i aigualosos, aquesta plana de conreus postrema, que vinc sovint a contemplar abans no l’engoleixi el mar? Avui ja us han guanyat els verds que dies ha us cobreixen amb un tapís de blats naixents i userdes renadiues, estès de banda a banda del vostre termener.
Diu que el vostre creador en sa glòria s’aplaudí. Ho diu en Cinto que ho veié un dia baixant de can Tona a Vic i li semblà que el Puigmal nevat i les violes del marge i el desmai plorós de la font i l’ocellic de la bardissa i els blats naixents i la noia del mas i els llençols blancs que estenia i el llavi de baix que li tremolava de dir els versos que li havia  xiuxiuejat ahir al vespre el poeta estudiant.   
Qui no se n’aplaudiria, de saber-se’n autor i protagonista, de tanta bellesa? Qui no se n’aplaudeix en contemplar com arriben els dies d’omplir de verds tendres els solcs llaurats amb tant d’afany? 
Que rima amb Quermany i amb Marfany i amb Antany. 
«Como que no se'n saldran!», que deia la minyona en la llengua que li imposaven de parlar en l'altra llengua de la Renaixença.

dimecres, 1 de febrer de 2017

TOCANT A MÀ


Sol de diumenge a Sarrià després de dies freds i plujosos, com de ciutat de l’Europa humida, que convidaven a sortir de casa amb barret, paraigua i guants. Avui el sol ho ha transfigurat tot i convidava a sortir a cos de camisa. Els jardins Joan Reventós esclataven de llum i netedat, de xiscles de criatures i crits d’ordre de papàs i mamàs a qui tant els deu fer que els veïns vegin que no han anat a esquiar.

Joan Reventós té dedicats aquests jardins com a destacat polític  sarrianenc, però enlloc no hi consta com a poeta, autor de versos de jove universitari i de vell socialista. Com els que un dia Josep Pedreira em va fer llegir bo i demanant-me que els hi deixés publicar amb registre editorial d’Eumo, on van sortir fora de catàleg  amb el pseudònim Pere Oliva i uns dibuixos de Josep M. Subirachs. 

L’esclat de verdor del parc Reventós s’ha humanitzat en arribant a la plaça de can Foix, l’escriptor sarrianenc de referència, exaltat pel nou i enamorat del vell, autor de versos immortals i de proses fundadores, disfressat de pastisser que venia tortells i massinis a les seves botigues, la del carrer Major i aquesta de la plaça, que avui, com sempre els diumenges a la sortida de missa, sobreeixia d’anants i vinents, d’entrants i sortints de la pastisseria, del quiosc, de la pollastreria a l’ast, de la floristeria, del forn de pa.

Al quiosc un diari exhibeix a portada la foto del poeta amb la pregunta Per què és tan estimat trenta anys després? I remet a un dossier de les pàgines interiors, alhora que anuncia  la promoció de La Catalunya que somiava J.V. Foix amb un «llibre i samarreta del poeta per només 9’95 euros» i un homenatge escultòric i audiovisual, que s’inaugura avui en aquesta hora a Vil·la Joana, a Vallvidrera, amb una conferència sobre els «escenaris barcelonins presents en l’obra del poeta».

Com que aquests dies també era notícia Joan Fuster, perquè a la fi tindrà oberta a Sueca la casa museu i arxiu, se m’ha fet insistent una connexió llunyana dels dos escriptorassos amb F de  Foix i de Fuster, que em trasllada a un episodi anterior a aquests trenta anys després, quan a la revista de poesia Reduccions dedicàvem el número 7 (maig de 1979) a J.V. Foix, després de dedicar els anteriors a Pous, Brossa, Espriu, Martí i Pol, Vinyoli, Bartra.

Demanàvem a tres crítics prominents, Arthur Terry, Joan Triadú, Joan Fuster, que ens responguessin un qüestionari:
1) quina era la situació de Foix dins la poesia catalana i europea modernes.
2) quina la seva posició en relació a l’avantguarda.
3) quina la seva influència en la llengua literària.

La resposta de Fuster fou que la primera, per allò d’Europa, era una pregunta idiota: en formular-la, i en demanar-me que la contesti, ensenyeu el cul de la vostra innocència. A la segona responia que Foix ni tan sols no ha estat “avantguardista”. És tan neonoucentista com Riba. La resposta a la tercera era més que contundent: els possibles recipiendaris de l’obra de Foix són burros i insensibles, per més “deixebles” que es confessin [...] la complexa escriptura d’en Foix [...] difícilment podria ser deglutida per la merda analfabeta dels poetes de les darreres promocions, i no dic ja dels prosistes.

De tornada a casa, després de comprovar a Reduccions la resposta de Fuster, mentre contemplo al jardí de l’eixida com el sol d’hivern encén el groc de les llimones, esbandides amb aigua plujana, mentre uns ocellics de bardissa picotegen la bola de menjar que els ha comprat la Mitte, em sembla saber per què Foix és tan estimat trenta anys després. I gosaria dir que és perquè  1) els imbècils d’avui no pregunten res a Fuster, perquè 2) la innocència ja no té cul per a ensenyar i perquè 3) tenim Tocant a mà allò que el poeta pressentia a l’altra banda de la paret.

Tots sabíem on era la Paret, però ignoràvem què hi havia darrere…
Ningú no sap qui o què va empènyer els veïns a destruir de cop, tot d’una, ara mateix, amb desassossec, com presa d’angoixa, la Paret.
Aquest fet, ja registrat als arxius, va fer que, a la terra dels meus, posar-se de cara a la paret té un sentit divers al del càstig escolar. Entre nosaltres, testimonis reivindicats, vol dir donar la cara, a frec de casa mateix, a un infinit curullat de prodigis i de miracles latent.

 Continuo essent idiota, ensenyant el cul de la innocència i deglutint la seva complexa escriptura 1) perquè no és cap pregunta idiota, 2) perquè la innocència no ensenya mai el cul i 3) perquè la complexa escriptura d’en Foix continua fascinant .

La reminiscència m’ha acompanyat fins a casa, on he consultat Reduccions.

I he llegit ressenyes del llibre d’en Marfany, Catalanitat i nacionalisme espanyol, ai no! a l’inrevés, Nacionalisme espanyol i catalanitat. N’he deduït que li passa el mateix que al jutge bocamoll Vidal, a l’un i a l’altre l’afany de notorietat i de saber-ne més que ningú els porta a extrems ridículs, a la pretensió messiànica de salvar de l’error universal sobre de tenir accés a coneixements ocults. En Marfany ja va descobrir que el catalanisme era cosa de la burgesia perquè a les llistes de subscriptors de revistes catalanes només hi figuraven gent rica i benestant, metges i advocats, notaris, capellans i propietaris rurals. Ara descobreix que la Renaixença és una invenció de catalans espanyolistes vergonyants, com si a la Catalunya del 900 es pogués defensar Catalunya plantant cara. Si encara avui no ens hem tret de sobre la por, disfressada de seny, racionalitat i Balmes és el perfecte intel·lectual català assimilat. I el misteri és perquè no se’n va adonar que al seu entorn les coses canviaven.


dimecres, 18 de gener de 2017

La Catalunya clara

Vénen a casa a portar-me un regal sorpresa per al meu vuitantè aniversari. Són la Carme Tello i en Ramon Cotrina. És un quadern en edició d’artesania de luxe d’en Ramon Cotrina i en Jordi Canelles. Conté dues proses del meu blog, l’una de Folgueroles (La matança del porc a can Torrents) i l’altra de Boada (Capvespre d’hivern a l’Empordanet). Els editors hi diuen que amb la primera:
Hem volgut evocar la teva infantesa, la teva joventut, el teu poble, la teva Plana i fins i tot el teu Verdaguer. I que: L’altra és una preciosa visió de l’Empordà, del teu Empordanet i del teu Sant Feliu de Boada. És el lloc on has madurat, on us heu, amb la Mitte, bastit una casa, on has vist créixer la Carlota i on has escrit les teves millors ratlles.

Val a dir que els colors de la paleta d’en Jordi Canelles il·luminen les proses per dins. Tiratge del quadern, 12 exemplars. Amb endreces d’en Ramon Cotrina, en Jaume Puntí i l’Enric Lòpez.

Ramon Cotrina hi evoca el temps d’estudiants al gelat Seminari, o aquell obrir els ulls a tanta cosa nova que ens va succeir a Roma, o aquell afany de voler fer coses importants de quan érem a Alemanya o les ganes de salvar el país de quan vam dirigir el Col·legi de Sant Miquel i l’Escola de Mestres.

Jaume Puntí m’hi recorda que ens vam conèixer el 1970 i han passat quaranta-sis anys... hem anat construint la nostra amistat i alhora m’he adonat d’uns principis molt presents en la teva vida i en la teva obra, i que en tres paraules són: Verdaguer, Universitat i Catalunya.

I l’Enric Lòpez hi constata que deu ser l’edat la que deu fer que, quan m’endinso en l’espessa boira de la Plana, retrobi aquells companys, decidits a canviar el món, que tant he enyorat.

La meva gratitud la concentro en la conclusió de l’amic Cotrina, que a les tantes coses que m’ha ensenyat, avui encara n’hi afegeix una altra a la conclusió de la seva endreça:  
Amic Ricard: Em plauria d’allò més de fer-te una prosa ben bonica amb motiu del teu vuitantè aniversari. T’ho mereixes. Però se m’afluixa la llum i el desig va més enllà de les possibilitats. Què més voldria que ser un senex sapiens [...]
Val més que ens acarem a la quotidianitat. Això sí, sense perdre la difícil esperança de veure un dia la Catalunya clara. Ramon Cotrina.   

dimarts, 10 de gener de 2017

"FER"

Avui toca un dia sense sol, de fred trist. Un dia cluc, qui sap si com el 10 de gener de 1937 a Folgueroles, quan vaig néixer a la cambra del balcó que encara dóna a la plaça, on la mare va infantar-nos tots vuit, jo el sisè. M’he llevat i he pensat «tens vuitanta anys». He mirat al món exterior i he vist un cel grisós, sense el sol que aquests dies del nou any m’esperava que li obrís les persianes per a entrar a l’espai de dalt-més-alt de casa i omplir-lo de llum i de tebior. 

Les foranies del poble estan aclofades, com si fossin pintades en una mala aquarel·la. Per la banda de sol ixent la grisor cobreix el pla fins a les pinedes del mar de Pals, esborra la silueta del Montgrí i de les Medes i empastifa els conreus de verds impurs amb taques de color de terra esventrada, després de llaurar. 

Des del meu confort m’ensonyo una estona contemplant el món de 2017. Em sembla un món esquerp, decidit a ser inhòspit. Em revénen les imatges de la TV que anit no em deixaven agafar el son: les d’un camp de refugiats de Grècia, coberts de neu bruta d’Europa i de política més bruta que la neu artificial de les estacions d’esquí per on esquien ells, els qui han renunciat a ser humans. 

He sentit una vergonya que no sabria dir. Com si el món esperés una mirada que no he trobat enlloc ni en els meus somnis d’aniversari vuitantè.  Ara ja no dic «tens», sinó «tinc» vuitanta anys. Els he fet la nit passada. M’agrada que la llengua catalana ens faci «fer» tantes coses. Fem anys, quan en realitat són els anys que ens fan a nosaltres. Fem refugiats, mentre alhora ens fem inhumans sense refugi en camps de «líquids i orfes» al costat de Zygmunt Bauman. 

dissabte, 7 de gener de 2017

OMBRA DE LLUNA


Avui la lluna de gener ja feia ombra a les sis de la tarda.   En arribar a entrada de fosc pel camí que dóna al carrer de Fora Muralla, de sobte he notat que alguna cosa es movia al meu costat. No era sinó la meva ombra que em seguia, que és el que han de fer les ombres.  De tornada de Pals, acabava de travessar el pla de Boada, mentre a la banda del Montgrí s’encenien els primers llums del vespre. En terra, d’automòbils, o en cel, d’avions.Davant meu m’atreia l’esplendor sense esclat de la posta del sol a l’horitzó de les Gavarres. La silueta del poble es feia més i més negra, mentre els llums del factor energia s’encenien als quasi carrers de Sant Feliu de Boada. Abans d’entrar-hi, m’he parat un moment. Al cel la lluna es feia d’una blancor de plata grisosa i la falsa estrella Venus es feia més enganyosament lluminosa, sense parar ni l’una ni l’altra d’empaitar el sol que demà sortirà sobre Begur.Tota la fredor d’aquesta primeria de l’any es concentrava en l’ombra més i més fosca que m’ha companyat fins a entrar a la clariana del carrer de Fora Muralla, mentre davant meu s’encenia al campanar malacabat l’estrella nadalenca, amb una o potser dues bombetes foses i, entre bordar de gossos, topava amb en Lluís i ens intercanviaven un càlid com va i com ve d’Any Nou 2017, en espera esperançada de la novetat de cal Fuster, que diu en Foix de Sarrià que hi haurà aquest enguany. L'ombra de la lluna de gener ho fa córrer. 

dilluns, 2 de gener de 2017

BON NINOU, ENCARA QUE EL CA SE’NS VULGUI MENJAR LA ROSA


A Ramon Cotrina, poeta, que em desitja Bon Ninou «encara que el ca se’ns vulgui menjar la rosa».
Igualment, bon Ninou 2017. Amb versos del gran Cinto que no has llegit mai. Sortiran a l'edició d'Al cel d’en Pere Tió, amb un lema que, amb el seu permís, em permeto de traduir així: Si el que espero ja és tan dolç, com en serà de més dolç quan sigui meu?
Amb ràbia de sentir tots aquests cínics que es volen menjar la rosa de l'esperança en la  independència. De qui cobren?  
I Bon Ninou a tu, Víctor Obiols, que m’has regalat en traducció El dol és aquella cosa amb ales, sense saber que el llegiria aquests dies abans d’arribar a vuitanta anys. S’ha encès la meva passió autobiogràfica, que comprèn la biografia dels amics.


Esperança
                         Si spes tam dulcis est,
 quanto res dulcior erit?

Deixeu-me ben a racó,
ben a racó i a mà esquerra
com un moble ja romput,
com un vell que palanqueja;
deixeu-me al fons de la vall                5
on no taqui vostra altesa.
Algun dia m’alçaré
des de la vall a la serra,
de la serra al núvol blanc,
del núvol blanc a l’estrella,                10
de l’estrella a l’infinit
que mon esperit sedeja.




dilluns, 19 de desembre de 2016

VERDAGUER. OMBRES I MADUIXES. MÍSTICA CONILLA. (EL NOSTRE TEMPS I VERDAGUER. O VERDAGUER CONTRA VERDAGUER)



Quan al Teatre L’Atlàntida de Vic estrenen l’espectacle  Verdaguer. Ombres i maduixes,  fa tot just tres dies que al Teatre Nacional de Barcelona feien Entre la vinya e el fenollar. Si aquest espectacle portava un parèntesi explicatiu (Llull i el seu món), el de Vic podria portar aquest: (Verdaguer i el nostre temps). No pas, doncs, el seu, sinó el nostre temps, cada dia més semblant al de Kavafis Esperant els bàrbars.

Quin contrast! Quin xoc de trens estètics, culturals, generacionals! Allà la vinya era Llull, Verdaguer era el fenollar i l’entre eren els 700 anys que no els separen sinó que els uneixen. Aquí Verdaguer és maduixa, alhora que és ombra i la i és la còpula que els enfronta i els uneixEn realitat el xoc de Verdaguer és contra Verdaguer, un duel agonístic creat magistralment pel guió de Pere Tió, la direcció de Pep Paré i la música exaltant i exultant del grup Obeses amb el seu cantant, Arnau Tordera, que fa de Verdaguer jove, enfrontat amb un Verdaguer madur, enfrontat amb si mateix i   interpretat per un Ferran Frauca imponent.

La conjunció copulativa del musical Ombres i maduixes em remet insistentment a la Mística conilla de Jordi Lara (Edicions de 1984), en particular al primer dels seus sis relats, Lo matí de ma infantesa. Ja el títol del llibre és lluminós en posar en contacte dos carbons encesos com són «mística» i «conilla», nua com la figura femenina de la portada del llibre: una dona davant del mar estén els braços  convertits en ales. Com és lluminós i explosiu el títol del primer relat, Lo matí de ma infantesa, primer vers d’una de les poesies místiques de joventut més celebrades del poeta Jacint Verdaguer, Les tres volades, que justament porta l’emblema Entre la vinya e el fenollar /amor me pres, fe’m Déu amar de Ramon Llull.

Com no lligar-ho tot, si ja ve tot lligat? Ni la nuesa al gorg d’aigües transparents de la protagonista «conilla» dels Amors d’en Jordi i na Guideta, però, ni la del cel bellesa increada no sumen Les tres volades del títol. Perquè per  aimar a qui tant aimo/ja no tinc prou gran lo cor.





divendres, 16 de desembre de 2016

ENTRE LA VINYA E EL FENOLLAR (LLULL I EL SEU MÓN)










No s’ha tancat res. Amb l’espectacle de clausura de l’Any Llull al Teatre Nacional, no s’ha tancat res. S’ha obert el vuitè centenari: 2116-2016. De l’ara al demà. És el futur que construeix el passat i no a l’inrevés.
Entre els encerts de l’espectacle destaca la lectura i recitació de textos de poetes  com Joan Vinyoli, Palau i Fabre, Verdaguer. La potent veu de Maria del Mar Bonet cantant Perles del «Llibre d’Amic e Amat» d’en Ramon Llull, de Verdaguer, acompanyada de músiques orientals, va obrir les portes del VIIIè centenari de Llull.  La lectura del pròleg de Verdaguer evocant «la florida dels ametllers» de Miramar, on va començar el llibre, i «els reïnosos pins de Sant Genís dels Agudells  i de  Valldaura», on l’acabava a les envistes del mar de Barcelona i de Mallorca, va esbatanar la història per la banda del futur.

Llull, Verdaguer, Vinyoli... Són futur.


diumenge, 11 de desembre de 2016

CANZONIERE/CANÇONER, PETRARCA/DESCLOT

Aquests primers dies de desembre i últims de l’any em reservaven el goig de lectura del Canzoniere/Cançoner de Petrarca/Desclot, un dels llibres del cànon universal que esperava entrar al cànon català de traduccions. Complet, italià/català, amb totes les 365 peces del dietari amorós que Francesco Petrarca, tan gran poeta com gran enamorat, dedicava a Laura i, amb ella i ell, esdevenia un dietari immortal.

Versió i edició íntegra i bilingüe, diu la portada. Amb una introducció modèlica i  anotacions xopes d’empatia. Quin goig  sentir com espera ser llegit! Mentre desembre camina pels  últims trams de l’any, el fred hivern fa pas a l’escalfor d’aquests versos ardents. Quin goig llegir «el primer professional de les lletres a la manera moderna, que va poder i saber escriure el que va voler, sobre el que va voler, i com va voler».

Ens l’han portat “els Desclot de Fontclara”, la Teia i en Miquel, amb una dedicatòria que ens remet als anys que fa que l’hem vist treballar-hi i que ens augura, a nosaltres, més anys per a «pasturar-hi». Quin goig! Quin xut de moral! Tenir en català obres universals reforça la moral, que és una estructura bàsica. Ens dóna un punt irreversible més de la independència que assegura l’altra.

Però llegir obres com el Canzoniere apunta a sostenir la grandesa de la traducció contra les pràctiques d’invisibilitzar el traductor. Com quan un reputat filòsof, després d’elogiar el llibre de Natalia Ginzburg, Les petites virtuts, «traduït meravellosament al català (Àtic dels Llibres)», calla i nega el nom, real o suposat, a qui l’ha traduït, (a l’edició  hi figura: «Traducció d’Elena Rodríguez»).

Però el Canzoniere/Cançoner de Petrarca/Desclot apunta també a la grandesa de la Literatura en la formació de les societats humanes. Literatura, que vol dir, parlar, llegir, escriure, traduir. Que vol dir llibres i biblioteques, escoles i universitats, professors i estudiants que llegeixen, tradueixen, investiguen i ensenyen a llegir, traduir i investigar. Bon moment per a reivindicar la Literatura i assegurar-ne la transmissió i la recerca, sota la mirada severa de Pere Quart disfressat de Merlí. Bon moment per a reivindicar la Literatura «traduïda», que no estrangera, ara que l’Europa de Petrarca necessita rellegir-se.