M’arriba Sempre voldré voler, l’antologia d’en Segimon. Un encert d’en Víctor Obiols. A la fi podrà tenir lectors nous «l’obra d’un dels poetes catalans més valuosos de la segona meitat del segle xx», que era fins «a dia d’avui, gairebé introbable». També podrà tenir coneixedors nous l’aura d’un dels homes més intensos que han passat per aquests temps difícils no només per a la lírica. Serrallonga, com Ferrater, és un cas extrem dins la tradició de poetes crítics que no consenteixen la lectura de la seva poesia sense la de la seva obra crítica. I a la inversa. Si ho vols fer d’una altra manera, te’n perds la meitat. O sigui, acabes sense accés a l’una i a l’altra. Si no hi ha cara i creu alhora no tindràs moneda. Els quatre assaigs (Vinyoli, Riba, Llengua i Potència, Verdaguer) fan la creu crítica de la cara poesia. I la biografia? Quina gosadia entrar-hi! I sortir-ne? Faig el "jo tampoc no hi era". Les quatre entrevistes són com un retaule del misteri de la vida, la poesia i el pensament. Sentir el pes del llibre a les mans m’ha produït una emoció que no sentia fa temps. No creguis res/que en vers no entri.
