dissabte, 13 d’agost del 2011

LA BARBERA DE PFULLENDORF

Fa cinquanta anys, Mon, que van aixecar la Paret, dita Mur de Berlin. Any per any, cinquanta i ben comptats, no pas com les gotes de pluja sempre «mal comptades» dels homes del temps. Fa cinquanta anys que la cadena de l’atzar ens va portar a Alemanya. Primer a mi, un dia d’aquell estiu històric de 1961 i després a tots dos, quan al juny de 1963 a Roma enterraven Joan XXIII i elegien Pau VI i a Bonn tancaven l’era Adenauer i Le Monde publicava les declaracions de l’Abat Escarré amb què es va guanyar l’expulsió d’Espanya i el títol d’antifranquista. Ah! I no et pensis que em serveixo de cap –pèdia. Em sé de memòria aquests fets del Seixantisme i de l’«Esperit dels anys 60» que ens va marcar per sempre més.


Hi ha dies decisius en la Història amb majúscula que no tenen cap importància en la vida de les persones. I a la inversa. Però hi ha dies històrics que són alhora decisius en les biografies. Com aquell 13 d’agost de 1961 que va decidir el futur d’Europa i de les nostres vides, deu dies abans que jo arribés a Alemanya. Algú havia mogut fitxa en algun punt de la cadena causa-efecte del dòmino, començada a Sant Joan de les Abadesses per a tu, el noi petit de ca l’Anet, i a Folgueroles, per a mi, de can Torrents del Pa. Primer ens vàrem creuar a la Gleva, després a Vic (quan apreníem d’estimar entre les flors), més després a Roma i a Alemanya, on vàrem deixar en Toni Pous, el teu amic, el meu amic. Llavors era l’Alemanya occidental, la federal, la d’Adenauer, la de la Guerra Freda, la capitalista, l’anticomunista, la cristianodemòcrata o com sigui que se’n digués o se’n digui d’aquest país que fa més de dos segles que decideix el que passa a Europa.

Tant se val. Alemanya, per nosaltres, és l’Alemanya de Wald, la de Sigmaringen i el general Prim en cerca de rei per a Espanya, la de Messkirch i del fill del sagristà catòlic Heidegger, la de Tübingen i del poeta Hölderlin, més filòsof que no boig, la d’Ulm i d’Überlingen del llac de Constança. La de Suàbia, dels Hohenzollern. L’Alemanya de Pfullendorf, a la partió d’aigües del Rin i el Danubi. La del barber de Pfullendorf. Te’n recordes? Ens contava la seva desgràcia de caure presoner dels italians i les seves ganes de veure Mallorca. Quan li vas demanar el servei d’afaitat, l’home et va dir que es tractava de feina delicada i va cridar la barbera, que es va posar a la feina "sistemàticament i amb profunditat", tant que de poc més t’ofega sota el seu exhuberant pitam tudesc. Com un bus d'immersió a pulmó lliure de tant en tant treies el cap per agafar aire. ­–I la paret de Berlin?­–, els vam preguntar. –No en sabem res. No l’hem vista mai, nosaltres­, la paret.

Ves per on, Mon Cotrina, que avui t’he recordat. Avui que fa cinquanta anys d’aquell dia d’agost de 1961 que va canviar la Història de les grans majúscules, però també va girar les nostres vides de lletra minúscula. I ara som on som. Nosaltres i l'Europa i l’Alemanya de la Merkel. I les nostres vides, marcades a Vic per versos de Hölderlin/Riba, que ens hem repetit sempre més.
M'ha criat l'harmonia
Del murmuriós boscatge,
I he après d'estimar
Entre les flors.
En braços dels déus m'he fet gran.