dijous, 1 de març del 2012

UNIVERSITAT AMB ÀNIMA


Fins avui no m’adono, ordenant documents, que el diari ARA em va canviar el títol de l’article publicat el 23 de febrer passat en ocasió de la investidura d’Emili Teixidor com a doctor honoris causa per la Universitat de Vic. Per què necessitem les Humanitats (Universitats), deia el meu títol. Emili Teixidor, mestre, escriptor i humanista, és el títol del diari. Que també hi va encastar un títol secundari entre el tercer i el quart paràgraf, Un creador potent, a més d’una «crida» entre columnes (que deu tenir un nom que no sé): Inspirador. 
Emili Teixidor representa els valors humanistes de l’educació.

Quina lliçó! D’un títol a l’altre hi ha el llarg recorregut de la ciència periodística. Dit d’una altra manera: hi ha el cop d’ull de l’entès, la intuïció de l’expert. El meu propòsit era elevar la investidura d’Emili Teixidor a una crítica de la Universitat que renega de la seva raó de ser educativa, humanística, i es converteix en una empresa de serveis. Em devia semblar que el llibre de la Nussbaum, Not for profit. Why democracy needs humanities, era una referència prou diàfana per donar més altura a l’article. Però, com que l’extensió de l’article era limitada, ara m’adono que el meu títol és un pastitx pretensiós.
M’hauria valgut més atacar sense circumloquis i titolar Not for profit, per tal d’aclarir que el doctorat honoris causa pertany a l’esfera del no guany. Ja sé que és un títol que en certes latituds també es compra i es ven. De fet, però, la pràctica de la simonia acadèmica està més estesa en el mercat submergit de títols de doctor efectius. Fins i tot existeix un catàleg de preus de tesis de doctorat.

El doctorat honoris causa és una qüestió d’honor, d’estima, de reconeixement, de dignitat. Pertany a l’esfera de les coses que no es compren ni es venen. No haurien d’estar en venda, vaja. Justament l’expressió Not for profit és la meva predilecta, quan intento d’explicar com seria la Universitat que voldria veure triomfar al meu país. la Universitat que no ha de ser ni pública ni privada, ni funcionaritzada ni empresarialitzada. La Universitat amb ànima.

Ara em faig creus de veure el meu títol, pretensiós, confusionari, desconstructiu. I em felicito que trobés al diari la persona que se’n va adonar. I no és pas que l’article sigui una gran cosa, però certament que amb el títol guanya. Mentre escric aquest post els noticiaris informen de les manifestacions als carrers de Barcelona en defensa de la Universitat, la «Universitat pública», diuen. Sí, que també és meva, però no és «la» meva. Per ara.
(Aquí l’article de l’Ara)