diumenge, 8 d’abril del 2012

SOFRIR SENSE LLANGUIR



J.V. Foix té les seves "taules de la Llei" en un sonet de catorze verbs en infinitiu, tants com versos té el sonet, amb dos infinitius modals, l’un encapçalant el sonet, Saber narrar, i l’altre encapçalant-ne la segona part, Saber sofrir. Així, el sonet esdevé un dodecàleg, un programa, resumit en el tercet final d’una manera contundent. Com els deu manaments de la llei de Déu que es resumeixen en dos, amb quins em quedaria dels dotze de la llei de Foix?

Avui em quedaria amb el cinquè (5), saber sofrir sense llanguir. Els dos primers (1) i (2) són poetològics, de preceptiva literària, i presideixen l’escriptura del poeta de Sol i de dol. El tercer (3), el més llarg i elaborat, no l’entenc. El sospir Oh dolç fallir! em destarota, no m’encaixa enlloc del conjunt de to vitalista i prescriptiu. En canvi, el (4) i d’un bell tors / reprendre el tot vital i vigorós, m’hi lliga com un guant a mida. Són, però, el (5) i el (6) Saber sofrir sense llanguir / i amar sense esperar, els preceptes que m’acosten més el dolor i l’amor del sofrents i dels amants.

Avui, un dia d’abril lluminós i cruel, quan no aconsegueixo de témer l’enuig i al nàufrag dar la mà (7) (8), però intento de viure l’instant i obrir els ulls al demà (9) (10) tot llegint aquests bells mots rimats amb el ritme dels cors, el del poeta i el meu i el de tots els lectors que té i els que no té. En un dia tan lluminós i tan cruel que, sense saber destriar la llum del clar i l’obscur, no en podré seguir normes i regla (11) ni enmig d'orats i savis raonar (12), si la distància entre bellesa i crueltat és tan breu que els orats em semblen savis i els savis, orats.

Saber narrar en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers (1), i sense esforç
rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls (2), i, gens fantasiós,
–Oh dolç fallir!–, coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l’ombra llur, reial (3), i d’un bell tors
Reprendre el tot vital i vigorós (4).
Saber sofrir sense llanguir (5), i amar
Sense esperar (6), i essent, ardit, del segle,
Témer l’enuig (7) i al nàufrag dar la mà (8);
Viure l’instant (9) i obrir els ulls al demà (10),
Del clar i l’obscur seguir normes i regla (11)
I enmig d’orats i savis, raonar (12).