HERBEJAR

Calcida

Alguna vegada el pare ens portava de petits a herbejar el blat dels camps que tenia a Coll de Palou, al camí d’anar a peu de Folgueroles a Vic. Devia ser en aquest temps del mes de maig, que és quan les pluges de primavera empenyen amunt tot el que brota, sigui bo sigui dolent, el blat i les males herbes.  Ens ensenyava a herbejar  amb l’aixadell, que consistia a arrabassar tota mala herba, sense fer malbé les tiges del blat tendre per on entrecreixien. N’hi havia que s’havien d’arrencar amb l’arrel i així no rebrotarien més.  Les pitjors eren les calcides, que espinaven i tenien l’arrel fonda i trencadissa. Jo els tenia una ràbia extrema, tant perquè punxaven com perquè, deia el pare, eren la pitjor mala herba dels sembrats, després del gram. Ell, que era forner i comprava i venia blat i farina, sabia prou que les males herbes, primer, no deixaven créixer el blat i, segon, contaminaven  la farina que en sortia plena d’impureses. 

Les males herbes són un  pur arcaisme. Els diccionaris ja no en parlen. Ni el Diccionari Fabra, tan urbà, ni els de l’Institut i de l’Enciclopèdia, tan cientificistes, no recullen cap referència a la maldat del gram, tan present en l’imaginari de la gent del camp. O en llengües com l’alemany, que l’anomena «dent de gos», Hundszahn, que no deu ser cap bona cosa. En canvi, per a l’Alcover-Moll, encara arran de terra, el gram és «planta molt tenaç i mala d’esvair, perjudicant molt les plantacions». Cosa que no passa amb la calcida, estigmatitzada per Fabra com a «mala herba molt comuna en els nostres camps» i acusada per Alcover-Moll de «fer molt de mal a l’agricultura».  

Aviat ens en cansàvem, d’herbejar, i demanàvem al pare d’anar a reposar a l’ombra del roure que hi havia al marge partioner dels sembrats. Llavors ens contava que abans, quan ell era jove i les noies no anaven a la fàbrica, es formaven colles d’herbejadores que es llogaven als amos de pagès i herbejaven de sol a sol, cantant, perquè cantant la feina no se’ls feia tan cansada. Però ara, ens deia, «les màquines d’ensulfatar fan la feina de les herbejadores». I, quan li preguntàvem per què, doncs, herbejàvem, ens responia perquè sí, perquè «herbejar és més natural i perquè n’aprengueu». I tornàvem a casa sabent quantes calcides havíem arrabassat i qui n’havia arrabassat més per a contar-ho a la mare.

Ella també en sabia, d’herbes dolentes, en especial de les metzinoses, que ens podien fer mal, i era entesa en herbes remeieres. Les més comuns les collíem quan el diumenge anàvem a la font a berenar. Farigola, sajolida, sàlvia, cua de cavall, ortigues, fins i tot ortigues, que als petits ens feien pànic. Però n’hi havia unes altres de secretes, que les hi portava una dona molt alta i prima que li dèiem «la Llarga del Passavant». La mare potser li deia Munda. Vivia al raval del Passavant, a tocar el bosc de la Roca, i, quan les portava a casa, sercretejaven una bona estona amb la mare. El pare se les mirava amb escepticisme. Coses de dones. La mare, en canvi, deia que era molt bona herbolària, que a casa seva tenia un petit hort on plantava herbes remeieres poc comuns, que sabia els millors topants i els temps més adequats per a collir-ne de bosc o de balma i que feia intercanvis amb un herbolari d’Olot molt conegut. La Llarga del Passavant, deia el pare, de jove anava a herbejar i ara de gran fa d’herbolària. 

        

Més endavant vaig tenir un professor de Ciències Naturals que ens  volia ensenyar a fer un herbari de males herbes. «Heu d’aprendre a herboritzar, ocupació científica, i no pas a herbejar, feina d’aixafaterrossos que la Química moderna ha extingit com ha extingit les males herbes».  I més endavant era Verdaguer qui m’hi feia pensar, quan li llegia versos idíl·lics com els de La Pomerola que diuen Les noies de l’entorn / del sol a la sortida / van a herbejar lo blat,/ lo blat de la cormina, i em feia somiar amb ell que les herbejadores em trobaven caigut de la pomera florida des d’on les espiava i que em retornaven amb petons i abraçades.   


Avui m’hi ha fet pensar El manual de les males herbes dels conreus de Catalunya d’Oriol de Bolós, que Julià Guillamon retreu a La Vanguàrdia (10.05.12). Pura curiositat arqueològica. Les males herbes ja no tenen cap interès que no sigui botànic, per a fer-ne objecte d’estudi. O literari, per a omplir una columna de diari o de blog.   O químic, per a exterminar-les ni que sigui al preu de la salut dels humans i per a treure’n rendiment econòmic. El gram, antany l’enemic número u dels conreus, avui és la millor herba per a la gespa dels jardins i els camps de futbol i de golf. 

Però si no hi ha males herbes, hi ha mals herbicides. Es veu que augmenta el catàleg de malalties greus, com la de Parkinson, relacionades directament amb herbicides, pesticides, insecticides, que acaben essent homicides. Deu ser la revenja de les males herbes. No els agrada que deixi de ser veritat la dita antiga La mala herba mai no mor i mantenen la malignitat en la transmutació diabòlica d’herba en herbicida.