Mentre Nadal s’acosta i el dia, prenys de sol, sembla frisós de deixar
enrere la nit més llarga de l’any, ens trobem sis amics fundadors de la
Universitat de Vic i davallem, engolits pel túnel del temps, a les seves
entranyes, als seus orígens: Ramon Cotrina, Jaume Puntí, Enric Lòpez, Ramon
Pinyol, Ton Granero i un servidor. La metàfora de les entranyes vol dir que
formàvem el nucli dur, per dir-ho d’alguna manera, on es va gestar la
Universitat de Vic durant les tres darreres dècades del segle XX, des de la
concepció embrionària cap a 1970 (en ple seixantisme)
fins al llindar del segle XXI, el 1997 (en ple pujolisme), any que figura a la partida de naixement de la UVic,
signada pel Parlament de Catalunya.
Ens trobem, no pas ens reunim. Tampoc no som cap grup, sinó una colla
que anem a dinar, com se sol fer, pels volts de Nadal. En grup i reunits,
semblaríem un grup de pressió o de conspiradors. Això no vol dir que no tornem
a embrancar-nos a discutir sobre el passat i el present de la Universitat de
Vic, en especial sobre el seu futur, ara que anuncien que de la unió de Vic amb
Manresa –per via federalista– en naixerà una nova universitat, central de
Catalunya. Deu ser la síndrome nadalenca d’anuncis, presagis, advents i
embarassos i avortaments que ens fa expectants de tanta felicitat, també per a
la criatura universitària que vàrem portar al món.
Entaulats festivament com fa trenta i quaranta anys en els temps de
dinars i sopars en aquells hostals de costelles i botifarra amb pa amb tomàquet
que es varen estendre per la Plana de Vic, ja no ens costaria gaire de
relliscar cap a la nostàlgia i el record de facècies que ens hem repetit mil
vegades i que ja només a nosaltres ens interessen. Els tres que encara som actius
a la Universitat responem les preguntes
fàcils dels altres, però no la pregunta de les preguntes: com veieu la UVic?
En Ramon Pinyol, director de la Càtedra Verdaguer, hi és de ple al
capdavant del grup de recerca en Humanitats, pioner a la UVic. En Ton Granero
hi continua al davant d’una branca derivada de l’Editorial EUMO i com a membre
“retornat” del Patronat de la Fundació Universitària Balmes, ara de presidència
bicèfala dels alcaldes de Vic i Manresa. I jo, com a col·laborador de la
Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris i president del Consell Consultiu de la
UVic.
Comentem que justament acaba d’ingressar al Consell el metge, teòleg i
prior del Monestir de Montserrat, Ignasi Fossas, alumne estat del Col·legi de
Sant Miquel, quan els quatre “miquelans” (o “miquelins”) presents, Cotrina
(sotsdirector), Lòpez (director tècnic), Puntí (administrador), i jo mateix
(director), ens inventàvem el projecte universitari i saltàvem del trampolí de
l’Escola Universitària de Mestres, sense estar segurs que trobaríem aigua a la
piscina on ens tiràvem. És en aquella capbussada que la ciutat de Vic va quedar
prenys d’Universitat. Dit sense metàfores, fou en aquells anys a la sortida de
la dictadura franquista i nacionalcatòlica, quan vàrem percebre i començar de
transmetre la idea que Catalunya havia de tornar a tenir la Universitat de Vic.
Dinant a la taula del Casino –que és més que un restaurant–, en
aquestes vigílies de 2014, que és més que un any qualsevol, el
nostre circuït d’amistat i d’entesa encara és operatiu. Hi arribem caldejats
pels Pastorets que Ramon Solsona i
Ramon Pinyol han posat al dia i els estudiants han representat a l’aula magna,
aplaudits pels seus companys, còmplices de rabadans de Gascunya que fugen dels
dimonis castellanoparlants i del ministre Verd obscè. I ens preguntem si avui
la Universitat de Vic podria néixer o la interrupció de l’embaràs li seria
aplicada amb nova llei pepera.
A la taula de 6 no hi som pas tots els qui hi érem, però sí que hi érem
tots els qui avui dinem aquí. Som sis comensals i algú reclama el setè. El setè
seria l’alcalde Ramon Montañà i el superdirector Salvador Reguant i el poeta
Segimon Serrallonga i el lingüista Josep Tió i la secretària Agnès Morató i la
vintena de professors i els 40 estudiants de la primera promoció de mestres i els
milers d’estudiants i els centenars de professors que amb el Nadal de 2013 esperem
que l’any 2014 els àngels dels rabadans portin Gascunya a la independència. Les
entranyes de la UVic encara bateguen prenys.