Avui, després d’escoltar a les notícies de ràdio que el nou rei d’Espanya citava Cervantes per a donar llustre al seu discurs d’incoronació en castellà:
–Nosaltres, que som tan bons com vós, jurem davant de vós, que no sou pas millor que nosaltres, acceptar-vos com a rei i senyor sobirà, sempre que respecteu totes les nostres llibertats i lleis; i si no, no.
M’he fregat els ulls. No m’ho creia i ho he tornat a llegir dos cops. Em semblava que era víctima d’una il·lusió. I no. Ho llegia al llibre de Robert Hughes, Barcelona, 1992, p. 102, que consultava per a una altra qüestió. Quina il·lusió! Fa temps que em repetia aquell “i si no, no”, tan contundent. Però no recordava on l’havia llegit ni on el podia buscar. I vegeu per on m’ha vingut a trobar en un dia tan assenyalat. No digueu que no sembla un missatge de la Història en majúscula. No digueu que no hi ha la intervenció dels follets de llibre. A vegades us amaguen un passatge que esteu segurs que hi heu llegit. Altres vegades penseu haver-hi llegit una cosa i, en comprovar-ho, descobriu que no hi és, que l’han esborrada o, pitjor, que diu el contrari del que recordàveu que deia a la primera lectura.
El llibre de l’escriptor australià fou publicat l’any 1992 a l’era de l’eufòria olímpica i va contribuir moltíssim a la causa de Barcelona/Catalunya. L’edició que llegeixo en català és de 1996 a Galàxia Gutemberg. Cercle de lectors. M’ho apunto aquí, perquè un dia no em passi això de pensar-me que ho havia llegit i resulti que no ho trobo, o que digui el contrari. També hi he recuperat l’exclamació de Pasqual Maragall al pròleg, commòs per la contundència expressiva d’aquell “i si no, no”.
Llavors he tancat el llibre de Hughes i he agraït als
follets que em posessin tan fàcil la desqualificació de la governança fàctica
per línia borbònico-franquista i de l’intent de simular governança per
contracte prometent el que hom no pot ni vol complir. I si no, no.
