Quan,
ara fa un any, l’any del 2014 i del 9N, em varen demanar un recull de poesies
«patriòtiques» de Verdaguer i rumiava un títol, va acabar imposant-se’m el de Pàtries. Per què un plural tan
estrident? No vol ser cap rèplica al singular, Pàtria, que Verdaguer mateix va posar de títol al seu recull, que,
per cert, porta un gran pròleg del seu amic Jaume Collell. I per què no Màtries, vaig pensar en algun moment? Fins algú em proposava per què no Fàtries, si els germans també compten, a
més del pare i la mare, a l’hora d’establir lligams amb la terra on naixem.
Per
què, però, Pàtries? La primera pàtria
en Verdaguer, com en tothom, és la local, el «bressol de ma infantesa» i el
«blanc Pirineu» i l’«ermita al cel suspesa» i l’Ausa romana de Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i
Marcià. Després descobriria la pàtria nació en descobrir la gran Barcelona
capital de mar i d’indústria, els Jocs Florals d’una sola llengua i el rei
Jaume Ier, un sobirà per a les terres del «Pi de les tres branques», Catalunya,
València i les Illes. I encara seria fascinat per la pàtria enfonsada de
l’Atlàntida d’on emergia Amèrica, amb la gesta de Colom al servei de l’Espanya
on situaria una pàtria estatal/imperial. I, encara, l’aposta patriòtica final
del poeta seria més enllà de l’Infinit, a la pàtria postrema del cel.
Molts
escriptors, però, diuen que «la pàtria d’un escriptor és la llengua». I Mario
Levi, el gran escriptor de Turquia, nascut a Istanbul descendent de jueus
sefardís, hi afegeix que és «l’única» pàtria de l’escriptor. Verdaguer ja ho
sabia i ho sabien els escriptors de la Renaixença que amb la represa de la
Revolució Industrial i les aspiracions del Romanticisme varen descobrir una
pàtria en la llengua catalana que es
parlava a Catalunya, a València, a les Illes i al Rosselló, una llengua que
havia tingut grans escriptors en l’Europa medieval, com Ramon Llull, i que
entre tots n’havien fet una llengua nacional.
De
Llull a Verdaguer i de Verdaguer a Llull. La celebració del VIIè centenari de
la mort de Ramon Llull el 1315/16 refermarà aquí, a les Illes i a València, que
la llengua nacional és una pàtria d’anada i tornada, empesa pels qui la parlen
i els qui l’aprenen dels pares i els qui l’aprenen a l’escola i els qui la
llegeixen en els seus escriptors, de Llull a Verdaguer i de Verdaguer a Llull.
I si l’any 2014 serà sempre el del 9N, el 2015 serà l’any del 27S. I encara
tindrem el gran lingüista mallorquí Joan Veny, premi d’Honor de les Lletres
Catalanes d’aquest 2015, que recordarà a qui calgui, que la llengua és
«fidelitat a la terra, amor a la paraula viva, però també respecte al patrimoni
rebut».
Ara
digueu, resultarà que Verdaguer és una nosa? Doncs, es veu que sí. Una nosa
localista en un món globalitzat. Una nosa, doncs, per a la propagació de la
cultura angloamericana dita globalització, internacionalització,
cosmopolitisme. Resulta que revistes científiques com l’Anuari Verdaguer. Revista d’Estudis Literaris del Segle XIX no és
reconeguda per les agències catalanes d’avaluació. D’una banda publica pocs
articles en altra llengua que en català. De l’altra banda, tots els articles
tracten de qüestions directament o indirecta relacionades amb la cultura literària
catalana. I per acabar resulta que Anuari
Verdaguer és un títol provincià.–Anuari
Verdaguer? Sisplau, m’ho repeteixi. Verdaguer?
Ah! El de la barretina i la sotana i els dimonis. Com si no fos el de Canigó i En defensa pròpia i de Pàtria
i Pàtries.
Publicat al 9Nou
