SÓN LES CAMES

Anant a passejar en bicicleta també es troben amics, coneguts i saludats. Pocs amics, algun conegut i més saludats. Avui n’he trobat un d’aquests, un saludat, a la pujadeta que hi ha en arribant a Pals pel cantó de Boada. Anava a peu i portava la bicicleta pel morro, pel volant. Jo, sense parar-me, l’he saludat així:

 –Ei! Bon dia. Fa pujada, company, fa pujada.

I ell que em contesta: –No és pas la pujada, no. Són les cames, noi, són les cames.

I he continuat pedalant, mentre pensava el que penso d’un temps ençà, cada vegada que pujo aquesta pujadeta de Pals: si serà avui l’última vegada que la pujaré pedalejant.

Me n’he distret, però després, mentre prenent cafè a can Maimí (abans Cafè de les Noies) llegia el diari i sentia retalls de conversa a la barra, he pensat en el caminant de la bicicleta i m’he dit: no és pas el procés, companys, no és pas el procés. Som els processaires, que no podem parar a la pujada. I és encoratjador dir-nos bon dia, tant si és pedalejant com portant la bicicleta pel morro, perquè cada dia el procés ens fa millors a la pujada, fins i tots després de llegir el diari.