La mort de Fidel Castro m’ha portat a recordar dues coses, la simpatia que en els anys de 1960 sentien per ell i el Che Guevara els estudiants de Tübingen, a l’Europa profunda, i el meu viatge a Cuba, a la Universitat de L’Havana, amb el professor Jordi de Cambra, el gener de l’any 1999, dos anys després que Vic esdevingués Universitat de Vic.
I amb el viatge he recordat que hi vaig pronunciar un parlament, que he rescatat d’entre papers no classificats. També recordo que aquells dies a l’Havana hi havia de visita el president de Colòmbia Andrés Pastrana, que parlà a la Universitat davant d’alts representants del govern i del mateix Fidel Castro. Hi vaig ser convidat i els vaig «tocar» amb una encaixada. El zoom de la reminiscència m’hi ha acostat.
Un segle (espanyol) des de Catalunya:1898-1998
Universitat de L’Havana 1999
Paraules del Rector de la Universitat de Vic, Ricard Torrents, pronunciades
a la Universitat de l’Havana el dia 13 de gener de 1999 en l’acte de signatura
del Conveni per a la creació d’una «Càtedra Unesco de Creixement humà
sostenible».
Excm.
i Mgfc. Rector. Autoritats, professors, estudiants, senyores i senyors:
Deixin-me donar prioritat a
l’expressió de la meva gratitud al mateix temps que de la meva satisfacció
d’estar aquí, amb vostès. Per tres motius. En primer lloc per la invitació a
prendre la paraula des d’una tribuna tan plena de sentit històric com aquesta
de l’Aula 250, commemorativa de la fundació de la vostra institució l’any 1728
i, per tant, de la profunditat secular de la Universitat de l’Havana, una de
les més antigues d’Amèrica.
El meu agraïment i la meva
satisfacció tenen una segona raó en el fet d’haver signat, en nom i
representació de la Universitat de Vic, un document tan important com és aquest
Conveni entre l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència
i la Cultura (UNESCO), la Universitat de l’Havana (UH), Cuba, i la Universitat
de Vic (UV), Catalunya, Espanya, de creació d’una Càtedra de Desenvolupament humà sostenible: equitat, participació i
educació intercultural, que operarà des de les dues universitats. En aquest
context faig extensiu el meu reconeixement a una altra institució, la que
representa el Comissionat per a Universitats i Recerca del Govern de Catalunya,
Dr. Joan Albaigés, amb qui el dia 24 de desembre passat vaig signar un conveni
de suport financer de la Càtedra, així com també als impulsors del bell
projecte que avui rep la nostra sanció, els professors de Vic, Dr. Jordi de
Cambra i Dr. Joan Bou, el professor de l’Havana, Dr. Ernel Gonzalez, i el
director del Centre Unesco de Catalunya, Sr. Fèlix Martí.
El tercer motiu de gratitud i
satisfacció és que se m’hagi ofert l’oportunitat de celebrar aquesta reunió en
el trànsit de l’any 1998 al 1999, centenari d’un esdeveniment tan
transcendental per al país de vostès i per al meu, com fou la fi del domini
espanyol a Cuba.
Sobre aquest centenari versarà la
breu conferència que han tingut la gentilesa de demanar-me. Més ben dit, sobre
el que ha significat per a Catalunya el segle que s’inaugurà sota l’estrèpit de
les armes de 1898, que donaren a Cuba la independència, a Espanya la liquidació
de l’imperi colonial i a Catalunya la presa de consciència de la identitat com
a nació. En efecte, el mateix fet significà coses diferents per als pobles que
hi intervingueren.
Per a Cuba, com per Catalunya i no pas menys que per a
Espanya, 1898 assenyala un abans i un després, una fita que, vista a la
distància d’un segle, marca el canvi de rumb que aquests pobles han seguit els
darrers cent anys. En termes sintètics, mentre que l’esdeveniment va significar
per a Espanya la caiguda en una llarga etapa de pessimisme i desmoralització,
representada pels intel·lectuals de la Generació del 98, per a Catalunya, al
contrari, va significar una sacsejada de vitalisme i d’optimisme que va obrir
nous horitzons en economia i en política, en cultura i en art, als homes de la
generació del Modernisme i del Noucentisme.
Però no tinguin por. No cometré la
irresponsabilitat de dissertar sobre el que ha passat a Cuba o a Espanya durant
el segle XX. Ni tan sols no dissertaré sobre les conseqüències que, dels fets
de 1898, es varen derivar per a la modernitat social, econòmica i política de
la Catalunya del segle XX. No sóc historiador, sinó cultivador del camp que
anomenem Literatura, i em limitaré a evocar la resposta catalana a través de la
veu de quatre poetes que, en quatre moments rellevants de la història del
segle, han parlat per a qui tingui oïdes i vulgui escoltar. La veu de la Poesia
no és la veu exacta de la Ciència ni la veu hàbil de la Política, però és la
veu íntima de la inspiració, la qual, més que cap altra, penetra i vivifica els
pulmons de l’esperit humà i, més que cap altra veu, sap interpretar les
pulsions espirituals dels pobles.
El primer poeta és
Joan Maragall (1860-1911), autor d’una «Oda a Espanya», escrita el 1898 com a
resposta als fets que els espanyols van percebre com un desastre nacional i
Maragall, amb molts catalans, va sentir com un acomiadament no pas de Cuba,
sinó de l’Espanya de falses grandeses.
Oda a Espanya
Escolta, Espanya,
― la veu d'un fill
que et parla en
llengua ― no castellana:
parlo en la
llengua ― que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua
― pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa
― dels saguntins
i dels que per la
pàtria moren:
les teves glòries
― i els teus records,
records i glòries
― només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te
― molt altrament.
Per què vessar la
sang inútil?
Dins de les venes
― vida és la sang,
vida pels d'ara ―
i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves ―
en ton honor
i massa poc en el
teu viure:
tràgica duies ― a
morts els fills,
te satisfeies ―
d'honres mortals,
i eren tes festes
― els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els
barcos ― marxar replens
dels fills que
duies ― a que morissin:
somrients marxaven
― cap a l'atzar;
i tu cantaves ―
vora del mar
com una folla.
On són els barcos.
― On són els fills?
Pregunta-ho al
Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, ―
no tens ningú.
Espanya, Espanya,
― retorna en tu,
arrenca el plor de
mare!
Salva't, oh!,
salva't ― de tant de mal;
que el plo' et
torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida
que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set
colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? ―
no et veig enlloc.
No sents la meva
veu atronadora?
No entens aquesta
llengua ― que et parla entre perills?
Has desaprès
d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Extret de Joan Maragall, Obres Completes. Editorial Selecta. Barcelona, 1970.
Joan Maragall, de qui és nét Pasqual
Maragall, l’alcalde de la Barcelona dels Jocs Olímpics de 1992, reclamava l’any
1898 l’atenció d’Espanya des d’una Catalunya que, si havia estat privada per
Castella de participar de ple dret en la Conquesta i la colonització del
continent americà, tampoc no volia participar en la defensa indefensable d’un
Imperi Colonial en extinció. L’Espanya de 1898 viu en la irrealitat del somni,
en la tristor de les glòries passades, en la follia d’enviar els fills a una
mort inútil. La veu del poeta la vol tornar a la realitat, però ella no
l’entén, perquè li parla en llengua catalana, ni tan sols no la sent, perquè no
sent cap missatge que no sigui el de si mateixa, ensimismada, com diria Unamuno, un dels representants més conspicus
de la resposta espanyola a la crisi de 1898. El poeta Joan Maragall, que va
sostenir amb Unamuno una intensa i combativa correspondència, no pot suportar
més aquesta Espanya, girada cap al passat, i se n’acomiada: «Adéu, Espanya»,
perquè s’adona que Catalunya, en la crisi finisecular, no es vol girar enrere,
sinó apostar pel futur i per la vida.
El poema amb què voldria il·lustrar
la resposta catalana a un segon moment cabdal del segle XX és de Carles Riba
(1893-1959). L’escriptor, traductor i crític Carles Riba va tenir un dels
papers més destacats en la vida cultural catalana de les primeres dècades del
segle. Una vida cultural que bevia a les fonts de la Grècia antiga i de
l’Europa moderna. Riba traduí Homer i Èsquil, estudià el Romanticisme i el
Simbolisme, dialogà amb l’Existencialisme, establí les bases de la crítica més
exigent de la literatura catalana, medieval i contemporània, participà en
l’ambiciosa operació de dotar Catalunya d’una cultura moderna i, doncs, d’una
política cultural moderna. Cap als anys mil nou-cents trenta, ell i la plèiade
d’intel·lectuals, artistes, científics i polítics de la seva generació havien
tornat a col·locar Catalunya, com a país, entre els països d’Europa.
Vostès saben que l’explosió bèl·lica
de 1936-39 a Espanya, seguida de la de 1939-45 que va encendre Europa i el món
sencer, van destruir moltes coses sagrades. Una d’aquestes coses fou la
llibertat de nacions com Catalunya, que veié com morien altre cop els seus
fills i, amb ells, el projecte esperançat d’esdevenir un país lliure de
ciutadans lliures.
L’any 1941 Carles Riba, a l’exili de
França, mentre altres catalans eren acollits a l’exili d’Amèrica, també entre
vostès a Cuba, va escriure l’elegia que els llegiré a continuació. L’elegia
evoca dues batalles famoses de l’antiguitat. La batalla de Salamina (480 aC),
que va significar la llibertat d’un petit poble, el grec, enfront del gran
imperi persa. La batalla de Queronea (338 aC), que va significar la derrota
dels grecs enfront d’un altre imperi devorador, el dels macedonis. A la primera
elegia el poeta hi exalça l’origen de la llibertat civil, la d’ell i la de tot
ciutadà lliure. La llibertat dels catalans, com la dels europeus, va néixer de
la victoriosa batalla de Salamina, però va sucumbir a la sagnant derrota de
Queronea. El poeta es reconeix hereu dels grecs heroics que conqueriren la
llibertat en nom de la Veritat i la Justícia, igual com se sent fill dels grecs
heroics que sucumbiren en la seva defensa. La
llibertat, on sigui del món que és salvada, se salva per al llinatge tot dels
qui la volen guanyar. I si enlloc és
vençuda [...] tota la terra en
sofreix. Perdura l’esperança que, després de la guerra i l’exili, sorgirà
de nou la llum, perquè els batuts van
retrobant-se soldats. Aquesta és la resposta catalana, esqueixada i
esperançada alhora, a la tràgica i destructora barbàrie amb què la barbàrie bèl·lica va cobrir l’Europa de mitjan
segle XX (1939-1945), després de cobrir Espanya (1936-1939), amb la diferència
radical que mentre a Europa eren derrotats el nazisme alemany i el feixisme
italià, a l’Espanya de Franco s’estenia una dictadura militar, enemiga de
Catalunya i de tot el que la identificava, en especial la llengua i la
cultura.
Glòria de Salamina
vermella en el mar a l’aurora!
Adormits en el vent de Queronea,
xiprers!
Esplendor per als
ulls o malencònica estampa,
crit d’arribada o foc sota la cendra
d’un nom,
llocs! la meva
presència amb cor violent us completa,
mots! la meva veu assedegada us fa
plens.
Homes que vau
mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l’orgull d’ésser i de
dir-vos humans,
jo em reconec
entre els fills de les vostres sembres il·lustres:
sé que no fórem fets per a un destí
bestial.
La llibertat
conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i
amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que
on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la
volen guanyar;
i que si enlloc és
vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la
terra en sofreix.
Sí, però
l’esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o
l’estel
ossos decebuts i
l’heroica pira en el vespre
desesperat per a molts sembla
d’antuvi una fe;
sols que té menys
espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van
retrobant-se soldats. [1941]
Elegies de
Bierville, dins Obres
Completes. Edicions 62. Barcelona, 1984.
Voldria afegir-hi que el poeta
Carles Riba, exiliat a França l’any 1939 i tornat clandestinament a Barcelona
el 1943, dedicà aquesta elegia a Pompeu
Fabra (1868-1948), el lingüista que ordenà i sistematitzà la llengua catalana
moderna. Fabra morí a l’exili, a la banda francesa dels Pirineus, però la
llengua dels catalans, tot i la llarga persecució durant el règim de Franco, va
sobreviure i manté avui totes les potencialitats com a llengua popular, de
ciència i de cultura en una població de més de 8 milions d’europeus.
És en aquesta llengua tan llargament oprimida que els
llegiré la tercera poesia. És de l’escriptor Salvador Espriu (1913-1985) i es
troba en el seu poemari, publicat l’any 1960, de títol simbòlic, La pell de brau. No cal que els recordi
que la forma de la península ibèrica en els mapes s’assembla a la d’una pell de
brau. Salvador Espriu l’anomena amb el mot hebreu Sepharad, que és el nom que els jueus expulsats pels Reis Catòlics
l’any 1492 donaven a la terra d’on havien estat foragitats. Els sefardites. El
poeta, en plena repressió franquista, veu Sepharad
com la metàfora d’una terra real, una entitat geogràfica on diverses cultures
han coexistit durant segles. Terra tacada de sang, on plana «la infinita
tristesa del pecat / de la guerra sense victòria entre germans». Una terra que
alhora és somni, enyorada des de l’exili exterior o interior. Terra que, en
conclusió, és projecte d’un futur de llibertat.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
(Extret de La pell
de brau, dins Obres Completes.
Edicions 62. Barcelona 1981).
El quart i darrer text amb què tanco
aquest recorregut pel segle XX és del poeta Miquel Martí i Pol, Premi Nacional
de les Lletres Catalanes, nascut l’any 1930 i avui encara actiu, a punt de
complir setanta anys.
Martí i Pol és un poeta fet a si
mateix des de si mateix. Obrer d’una fàbrica de la vila de Roda de Ter, propera
a Vic, no estudià a la universitat ni freqüentà els cercles literaris de
Barcelona. Lluità a la clandestinitat en la resistència al règim franquista i
els seus versos van il·luminar una multitud de lectors de la generació que va
viure les acaballes del franquisme i l’anomenada transició a la democràcia de
les dècades de 1960 i 1970. Avui, encara, reduït com està per l’esclerosi
múltiple en una cadira de rodes, la seva veu de poeta es fa sentir potent en la
nova generació de joves catalans que ja no es recorden del franquisme, però
busquen, més enllà del conformisme consumista, nous horitzons per a la
llibertat. Martí i Pol, que es defineix com un vell profeta i que no deixa
d’extreure poesia de la seva dramàtica situació de malalt inguarible, troba les
paraules, que em permetré de fer ressonar aquí en català, perquè defineixen
l’estat d’ànim de molts catalans que, en aquesta etapa de fi de segle i de
començ del nou mil·lenni 2.000, saben de memòria.
Ara és demà
Ara és demà. No
escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui,
i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci
ençà, tot el que es mou
es mou amb
voluntat d’esdevenir.
I esdevindrà. Les
pedres i el camí
seran el pa i la
mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el
càntic que commou,
l’àmfora nova
plena de bon vi.
Ara és demà. Que
ploguin noves veus
pel vespre tèrbol,
que revinguin deus
desficioses
d’amarar l’eixut.
Tot serà poc, i
l’heura i la paret
proclamaran
conjuntament el dret
de vulnerar la
nova plenitud.
De Crònica de demà. Llibres del Mall, 1977
Desitjaria que la sintètica evocació
del segle que acabo de fer, servint-me de quatre poemes, compostos en quatre
moments simbòlics del segle que estem a punt de tancar, 1898, 1941, 1960 i
1977, també evoqués davant de vostès el país de la Universitat que avui ha signat
amb la Universitat de l’Havana el conveni de col·laboració. Aquest país és
Catalunya, un país que en aquesta fi de segle expressa la confiança de viure en
l’ordre i en la pau, en el treball, però també en la difícil i merescuda
llibertat. És un país que a la fi pot confiar també en les pròpies universitats
com a espai privilegiat de formació dels ciutadans. Un país que confia en el
futur, perquè «ara és demà». Per això, en el desplegament de la confiança en el
futur, a Catalunya, en la darrera dècada, s’hi han creat vuit universitats
noves. A Barcelona, però també a altres ciutats, a Girona, a Lleida, a
Tarragona i a Vic, on fins al segle XVIII hi havia hagut universitat.
A propòsit, la història de la
Universitat a Catalunya és tan singular, que em permetré de recordar-ne
breument dos dels capítols més sobresortints.
L’un és el de la supressió de les
universitats en el segle XVIII. Potser vostès recorden que a començaments
d’aquell segle, en la guerra de successió a la corona d’Espanya entre les
dinasties dels Borbons, francesos, i els
Augsburgs, germànics, Catalunya es va alinear amb els segons i va perdre la
guerra. Doncs bé, una de les represàlies amb què els vencedors la varen
castigar, fou el tancament de totes les universitats que operaven al país i la
creació d’una universitat nova que les havia de suplir totes en la petita
localitat de Cervera. Cent cinquanta anys va durar el càstig de tenir els
catalans pràcticament privats de les possibilitats que a l’Europa moderna
proporcionaven les universitats. Això passava l’any 1717. Quan la Universitat
de l’Havana fou creada el 1728, feia deu anys que s’havia comès a Catalunya
l’acte de barbàrie de suprimir-ne les universitats i no fou fins a la meitat
del segle XIX que no es restituí la universitat a Barcelona. Però a les ciutats
de Girona, Lleida, Tarragona i Vic, la meva, no s’hi ha restituït fins avui
mateix, al cap de tres-cents anys.
El segon episodi que els volia
recordar és més pròxim en el temps, potser no tan desconegut, però no pas menys
catastròfic.
L’any 1939 (ara fa seixanta anys) la
Universitat de Barcelona, és a dir de Catalunya, fou clausurada per l’exèrcit
de Franco, depurada i reoberta sota el signe del feixisme espanyol. Els
historiadors coincideixen a afirmar que això significà un retrocés als pitjors
moments de l’obscurantisme medieval. Tres quartes parts dels professors en
foren expulsats. Molts trobaren en terres americanes universitats que els
acolliren, com va fer la vostra mateixa Universitat de l’Havana o també la
Universitat de Santiago de Cuba. A Barcelona els nous professors foren políticament
depurats i seleccionats per mèrits extra científics. La llengua catalana hi fou
prohibida. Les disciplines referides a Catalunya, història, geografia,
economia, dret, art, foren bandejades dels programes d’estudi. En especial fou
perseguida la llengua i la seva literatura. El dany científic, cultural i social fou
enorme i de llargues conseqüències. L’opressió de la universitat catalana va
durar quatre dècades, fins als anys 1970, quan, després de la mort de Franco,
va recuperar la llibertat acadèmica en el marc de l’autonomia de Catalunya i
d’una nova Constitució espanyola.
El darrer quart del segle XX, que és
l’ara és demà del poema de Martí i
Pol, significarà un nou capítol de signe positiu en la història dels catalans i
de les seves universitats. A més de l’impuls que han rebut les metropolitanes
de Barcelona, s’han restablert les universitats territorials. La de Vic és una
d’aquestes universitats, antiga i jove alhora. Porta la llavor dels ideals
fundacionals de les universitats de l’Edat Mitjana, entre els quals hi ha el
d’establir xarxes d’intercanvi amb altres universitats del món. Però també
porta els ferments de la Ciència i de l’Humanisme moderns que treballen per fer
de l’Europa del segle XXI un espai de llibertat i de prosperitat.
Amb aquesta Universitat de Vic,
senyores i senyors de la Universitat de l’Havana, us heu associat. Estic
convençut que l’Alma Mater simbòlica
que presideix el vostre campus, presidirà les activitats de la Càtedra UNESCO
de Desenvolupament humà sostenible, que en els pròxims anys duran a terme la
vostra Universitat de l’Havana i la nostra Universitat de Vic. Suposo que
s’adonen que ens associem per a un alt objectiu i amb un fondo compromís. Estic
convençut que nosaltres no ens hem equivocat en l’elecció de soci i espero que
per a la Universitat de l’Havana l’associació amb la Universitat de Vic sigui
igualment encertada.
(El parlament fou
pronunciat en castellà en versió de Meritxell Ferrer. Per a la traducció del
poema de Joan Maragall es reproduí la d’Àngel Crespo, per a la de l’elegia de
Carles Riba la d’Alfonso Costafreda i per a la del poema de Salvador Espriu la
de J. Agustín Goytisolo. El poema de Miquel Martí i Pol fou llegit en català)
