Febrer 2017. Ens quedem un dia més a Boada, després de la visita dels nebots a l'oncle vuitantí. Costa de vèncer aquest empitarrament. Al vespre, des del càlid recer de la llar, fa bo d'acabar el dia i de recollir-ne el trencadís que en resta i desxifrar les figures que en surten.
Doncs, què us heu fet humils terres llaurades, que omplíeu de solcs tendres i aigualosos, aquesta plana de conreus postrema, que vinc sovint a contemplar abans no l’engoleixi el mar? Avui ja us han guanyat els verds que dies ha us cobreixen amb un tapís de blats naixents i userdes renadiues, estès de banda a banda del vostre termener.
Diu que el vostre creador en sa glòria s’aplaudí. Ho diu en Cinto que ho veié un dia baixant de can Tona a Vic i li semblà que el Puigmal nevat i les violes del marge i el desmai plorós de la font i l’ocellic de la bardissa i els blats naixents i la noia del mas i els llençols blancs que estenia i el llavi de baix que li tremolava de dir els versos que li havia xiuxiuejat ahir al vespre el poeta estudiant.
Qui no se
n’aplaudiria, de saber-se’n autor i protagonista, de tanta bellesa? Qui no se
n’aplaudeix en contemplar com arriben els dies d’omplir de verds tendres els
solcs llaurats amb tant d’afany?
Que rima amb
Quermany i amb Marfany i amb Antany.
«Como que no se'n saldran!», que deia la minyona en la llengua que li imposaven de parlar en l'altra llengua de la Renaixença.
