Sol de diumenge a Sarrià després de dies freds i plujosos, com de ciutat de l’Europa humida, que convidaven a sortir de casa amb barret, paraigua i guants. Avui el sol ho ha transfigurat tot i convidava a sortir a cos de camisa. Els jardins Joan Reventós esclataven de llum i netedat, de xiscles de criatures i crits d’ordre de papàs i mamàs a qui tant els deu fer que els veïns vegin que no han anat a esquiar.
Joan Reventós té dedicats aquests
jardins com a destacat polític sarrianenc, però enlloc no hi consta com a
poeta, autor de versos de jove universitari i de vell socialista. Com els que
un dia Josep Pedreira em va fer llegir bo i demanant-me que els hi deixés
publicar amb registre editorial d’Eumo, on van sortir fora de catàleg amb el pseudònim Pere Oliva i uns dibuixos de
Josep M. Subirachs.
L’esclat de verdor del parc Reventós
s’ha humanitzat en arribant a la plaça de can Foix, l’escriptor sarrianenc de
referència, exaltat pel nou i enamorat del vell, autor de versos immortals i de
proses fundadores, disfressat de pastisser que venia tortells i massinis a les
seves botigues, la del carrer Major i aquesta de la plaça, que avui, com sempre
els diumenges a la sortida de missa, sobreeixia d’anants i vinents, d’entrants
i sortints de la pastisseria, del quiosc, de la pollastreria a l’ast, de la
floristeria, del forn de pa.
Al quiosc un diari exhibeix a
portada la foto del poeta amb la pregunta Per
què és tan estimat trenta anys després? I remet a un dossier de les pàgines
interiors, alhora que anuncia la
promoció de La Catalunya que somiava J.V.
Foix amb un «llibre i samarreta del poeta per només 9’95 euros» i un homenatge
escultòric i audiovisual, que s’inaugura avui en aquesta hora a Vil·la Joana, a
Vallvidrera, amb una conferència sobre els «escenaris barcelonins presents en
l’obra del poeta».
Com que aquests dies també era
notícia Joan Fuster, perquè a la fi tindrà oberta a Sueca la casa museu i arxiu,
se m’ha fet insistent una connexió llunyana dels dos escriptorassos amb F de Foix i de Fuster, que em trasllada a un
episodi anterior a aquests trenta anys
després, quan a la revista de poesia Reduccions
dedicàvem el número 7 (maig de 1979) a J.V. Foix, després de dedicar els
anteriors a Pous, Brossa, Espriu, Martí i Pol, Vinyoli, Bartra.
1)
quina era la situació de Foix dins la poesia catalana i europea modernes.
2)
quina la seva posició en relació a l’avantguarda.
3) quina la seva influència
en la llengua literària.
La resposta de Fuster fou que la
primera, per allò d’Europa, era una
pregunta idiota: en formular-la, i en
demanar-me que la contesti, ensenyeu el cul de la vostra innocència. A la
segona responia que Foix ni tan sols no
ha estat “avantguardista”. És tan neonoucentista com Riba. La resposta a la
tercera era més que contundent: els
possibles recipiendaris de l’obra de Foix són burros i insensibles, per més
“deixebles” que es confessin [...] la complexa escriptura d’en Foix [...]
difícilment podria ser deglutida per la merda analfabeta dels poetes de les
darreres promocions, i no dic ja dels prosistes.
De tornada a casa, després de
comprovar a Reduccions la resposta de
Fuster, mentre contemplo al jardí de l’eixida com el sol d’hivern encén el groc
de les llimones, esbandides amb aigua plujana, mentre uns ocellics de bardissa
picotegen la bola de menjar que els ha comprat la Mitte, em sembla saber per què Foix és tan estimat trenta anys
després. I gosaria dir que és perquè 1) els imbècils d’avui no pregunten res a
Fuster, perquè 2) la innocència ja no té cul per a ensenyar i perquè 3) tenim Tocant a mà allò que el poeta pressentia
a l’altra banda de la paret.
Tots sabíem on era la Paret, però ignoràvem què hi
havia darrere…
Ningú no sap qui o què va empènyer els veïns a
destruir de cop, tot d’una, ara mateix, amb desassossec, com presa d’angoixa,
la Paret.
Aquest fet, ja registrat als arxius,
va fer que, a la terra dels meus, posar-se de cara a la paret té un sentit
divers al del càstig escolar. Entre nosaltres, testimonis reivindicats, vol dir
donar la cara, a frec de casa mateix, a un infinit curullat de prodigis i de
miracles latent.
Continuo essent idiota, ensenyant el
cul de la innocència i deglutint la seva complexa escriptura 1) perquè no és
cap pregunta idiota, 2) perquè la innocència no ensenya mai el cul i 3) perquè
la complexa escriptura d’en Foix continua fascinant .
La reminiscència m’ha acompanyat
fins a casa, on he consultat Reduccions.
I he llegit ressenyes del llibre
d’en Marfany, Catalanitat i nacionalisme
espanyol, ai no! a l’inrevés, Nacionalisme
espanyol i catalanitat. N’he deduït que li passa el mateix que al jutge
bocamoll Vidal, a l’un i a l’altre l’afany de notorietat i de saber-ne més que
ningú els porta a extrems ridículs, a la pretensió messiànica de salvar de
l’error universal sobre de tenir accés a coneixements ocults. En Marfany ja
va descobrir que el catalanisme era cosa de la burgesia perquè a les llistes de
subscriptors de revistes catalanes només hi figuraven gent rica i benestant,
metges i advocats, notaris, capellans i propietaris rurals. Ara descobreix que
la Renaixença és una invenció de catalans espanyolistes vergonyants, com si a
la Catalunya del 900 es pogués defensar Catalunya plantant cara. Si encara avui
no ens hem tret de sobre la por, disfressada de seny, racionalitat i Balmes és
el perfecte intel·lectual català assimilat. I el misteri és perquè no se’n va
adonar que al seu entorn les coses canviaven.
