Anem a Banyoles a conèixer el nou Cinto de la família Torrents, de Folgueroles, nat fa poques setmanes, fill de Laia Torrents Carulla i de Roger Aixut, músics–recercadors de l’Ultrasò tant com de l’Ultrason.
Li han posat Cinto de nom i, pel camí, recordo que en tal dia com avui, 17 d’agost, a casa era festa grossa, perquè era el sant del pare, del germà gran, de l’avi, del nebot, en les variants de Cinto, Cintet, Jacint, Jaç.
Però posem la ràdio i sentim la notícia de l’atemptat terrorista a la Rambla de Barcelona. Quin cop de massa al cap!
A Banyoles sopem a la terrassa amb vistes al Mont, des d’on el Cinto gros conversava amb el Canigó i les fades de Begur. Nosaltres conversem entre nosaltres, brindem i percebem la Catalunya que no cau estabornida, sinó que emplaça Europa a ser-hi un Estat lliure més. Aquesta Europa del turisme d’estiu que l’envaeix i que la mala consciència no li deixa oblidar la invasió de refugiats de l’Islam.
Benvingut petit Cinto a aquest món que trobes com el trobes. Un dia et recordaran que el dia del teu primer sant, 17 d’agost de 2017, a la Rambla de Barcelona, va començar una nova època, com aquella de la llegenda del teu nom que diu que Apol·lo va transformar la sang del jove Jacint en una flor.
Al vespre, de tornada a casa, el joc de la ruleta del Google em regala un oportú pensament de Sèneca que diu:
«No és pas perquè tenim por, que no gosem; sinó que, perquè no gosem, tenim por». Non quia timemus non audemus, sed quia non audemus, timemus.
